Nou 11-S, com acabarà això?

Som davant d’un nou 11-S amb un independentisme que tenim més incerteses que mai i amb un calendari immediat vertiginós. A la Diada li seguirà el 23 de setembre, data límit per a la investidura de Sánchez o noves eleccions a Espanya, els dies 25 i 26 de setembre, amb el debat de política general al Parlament, coincidint (és una coincidència?) amb el judici per desobediència al president Torra al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el segon aniversari de l’1-O, la sentència del procés, que es preveu dins la primera quinzena d’octubre, i amb els judicis pendents del major Trapero i la cúpula d’interior, a l’anterior Mesa del Parlament, a la sindicatura electoral del referèndum, als encausats del jutjat 13, i a tots els altres represaliats.

L’1-O va ser des del punt de vista català, com a nació, un acte de sobirania, però des del punt de vista de l’Estat va ser un acte delictiu, de rebel·lió. En tot cas, no hi ha cap dubte que al marge de la significació que cadascú li atorgui, va ser la manifestació més gran de desobediència civil d’Europa, i que per a l’independentisme va originar un mandat democràtic, acreditat a les urnes enmig de la violència desplegada per l’Estat, d’assolir per a Catalunya un estat independent en forma de república. 

Dit això, també hem de ser clars en dir, si no volem caure en l’autoengany, que el referèndum no va generar un mandat democràtic per legitimar la independència internacionalment reconegut. La violència policial i la repressió judicial amb què l’Estat ha reaccionat a un plantejament radicalment pacífic i democràtic, així com la indiferència, quan no incomoditat o hostilitat, de l’Europa institucional davant el procés i el referèndum, fa que avui no sigui realista un escenari de reconeixement internacional que no passi per la «conformitat» de l’Estat derivada d’un mandat democràtic clar, en el que l’eina idònia seria un referèndum sobre la independència en l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Els fets d’octubre de 2017 posen de manifest que, ara per ara, no és possible assolir la independència per la via unilateral per manca de condicions materials i administratives per fer-la efectiva, sense que això signifiqui ni una renúncia a la independència, ni tampoc una renúncia a aquesta via, avalada pel dret internacional, si es donessin les condicions. Sigui quina sigui la solució o la via per assolir la independència, és imprescindible que tingui reconeixement internacional.

La repressió, culminada pel judici al TS i la seva segura sentència condemnatòria, ha fet que totes les energies de l’independentisme es concentrin en denunciar-la. Cal doncs un replantejament estratègic que passi per diverses i múltiples vies. No existeix una dicotomia o opció estratègica entre una actitud de confrontació amb l’Estat i una altra entesa com més moderada o pactista. No hi ha una opció entre conflicte o no conflicte, perquè el conflicte entre Catalunya i l’Estat, no amb Espanya, sinó amb l’estructura de poder de l’Estat, existeix des que no es paguen els 1.300 euros de deute a la Generalitat, es perpetua el dèficit fiscal i d’inversió en infraestructures, s’ataca a la llengua i es menysté la cultura catalana o no es reconeix la nació catalana.

Només dues respostes possibles

La diferència entre els partits polítics catalans radica, sobretot, en com es respon o s’actua davant d’aquesta situació real de conflicte. Només hi ha dues respostes possibles: els que proposen la submissió i els que proposem la defensa dels interessos dels ciutadans de Catalunya, enfrontant-nos a aquestes injustícies, i que hem arribat a la conclusió que la millor manera de defensar aquests interessos és disposar d’un estat propi en lloc d’un estat que ens va a la contra. La independència no és pas un objectiu en si mateix, sinó una eina per disposar del país millor que volem. Però no hi volem arribar de qualsevol manera, sinó únicament amb les eines de la no violència i la democràcia. Això suposa una limitació evident front a un estat disposat, ell si, a utilitzar la violència i a vulnerar la democràcia. En aquest sentit recordem que malgrat haver estat acreditats pels vots, diputats electes no poden ocupar els seus escons, dos al Parlament de Catalunya, quatre al Congrés, un al Senat, tres al Parlament Europeu, i un a l’Ajuntament de Barcelona. Una anomalia democràtica sense precedents.

«L’independentisme, amb aquesta actitud per part de l’Estat, no té cap incentiu per desescalar el conflicte ni plantejar-se canviar les seves reivindicacions»

Ja estem veient que trobar la resposta a aquesta situació està sent molt difícil, els diferents actors polítics i socials, que comparteixen l’objectiu final de la independència i la indignació davant la repressió, els costa trobar una resposta unitària a la situació perquè proposen reaccions diferents en funció de l’anàlisi que fan i l’estratègia que se’n deriva, totes elles legítimes però no coincidents. La situació que es generarà no serà només la puntual de la sentència, sinó que a partir d’allí, hi haurà presos polítics complint condemnes, percebudes com a brutals i injustes per gran part de la població de Catalunya, que es perllongarà per molt de temps i serà un factor condicionant permanent.

S’ha de continuar la denúncia

No diré pas que tingui la solució, però com a representant polític entenc que tinc l’obligació de manifestar la meva proposta. Tant en l’àmbit de la societat civil com en l’institucional, s’ha de continuar la denúncia política i la defensa jurídica de la repressió, tant internament com internacional, començant per la sentència del TS, mitjançant la mobilització massiva i permanent no violenta, la desobediència, el consum estratègic i l’ocupació per part de l’independentisme de qualsevol lloc de decisió o responsabilitat, cap no és negligible. És especialment rellevant l’acció internacional institucional, sobretot en els àmbits de les entitats de drets humans i parlamentaris. En l’àmbit espanyol cal continuar condicionant la formació de govern als interessos catalans. La qüestió catalana està inestabilitzant institucionalment l’Estat de fa anys, i així continuarà, amb la força del vot independentista, fins que s’abordi una solució. Pero al mateix temps, les nostres institucions, Generalitat, Parlament i ens locals, han de continuar garantint la governabilitat i els serveis a la ciutadania. 

Políticament l’objectiu a assolir és una solució democràtica i pacífica, en exercici del dret d’autodeterminació que interpel·li tota la societat catalana, espanyola i europea, amb la majoria de Catalunya que no accepta la monarquia, és contrària a la repressió, i vol votar sobre la independència. Però l’escenari actual immediat és d’enrocament i cronificació del conflicte. Per una banda, l’Estat no té cap incentiu per negociar i creu que no cal fer cap oferta, i ni tan sols asseure’s a parlar, perquè ja pot solucionar el tema català amb violència policial, repressió judicial i empresonant els líders.

Però per una altra banda, l’independentisme, amb aquesta actitud per part de l’Estat, tampoc no té cap incentiu per desescalar el conflicte ni plantejar-se la més mínima modificació de les seves reivindicacions, perquè només serien enteses com a retirada o rendició, i no donarien lloc a cap millora de la situació del país, com podria ser alliberar els presos o disposar de concert fiscal.

Per acabar voldria fer només un recordatori. L’Estat va voler resoldre d’una vegada per totes les reivindicacions catalanes amb la sentència de 2010 retallant l’Estatut de 2006, aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, i a conseqüència d’aquella sentència avui som on som. Si l’Estat pretén tornar a donar per solucionat el tema català amb la sentència del TS, empresonant per anys i anys els presos polítics, ningú no sap realment com evolucionarà la situació i encara menys com acabarà el conflicte, però una cosa està clara, no ens quedarem on som ara. 

* Eusebi Campdepadrós i Pucurull - @ECampdepadros - Secretari primer Mesa del Parlament. Eusebi Campdepadrós és llicenciat en Dret i ha desenvolupat la seva
carrera com a advocat. Des de 2017 és diputat de Junts per Catalunya al Parlament i des de gener de l’any passat és secretari primer de la Mesa del Parlament de Catalunya.