Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Nou any entre incògnites i esperances

La gran esperança és que per construir nous enteniments caldran pactes, rebaixar pretensions

Anton Monner

Whatsapp
Nou any entre incògnites i esperances

Nou any entre incògnites i esperances

Està núvol i en Molina ens adverteix que pot ploure. Després de tants dies de boires a uns indrets de l’interior i, en canvi, a altres amb sol i caloreta primaveral, arriba un Nou Any ple d’incògnites polítiques i, a la vegada, d’esperances. Inclús l’oratge reflecteix una pluralitat ben considerable al nostre país, segons la situació geogràfica de cada comarca. Tant o més que la gent, si fem cas als resultats de les eleccions. Ara el nostre mapa és multicolor i, malgrat que això no agradi a alguns, és la nostra veritat i com a tal ens hem de conformar i aplaudir; és la realitat, vitalitat i pluralisme de la nostra societat. Sembla que s’han sobrepassat els cels clars arreu dels nostres espais, entre el Pirineu i Alcanar i, però també a Espanya, entre el cap de Finisterre i el de Gibraltar. Una classe política, igual la d’aquí com d’allà, que haurà de trobar solucions per contrarestar les dificultats l’entesa entre persones i regions. Però això no és dolent. Hem de creure’ns que és l’esperança per crear unes noves normes d’enteniment per aconseguir un futur millor per tots.

La uniformitat política s’ha ben dividit i el bipartidisme ha donat pas a diferents formes que pretenen canviar allò que s’ha fet vell i s’ha de renovar. El diàleg s’haurà d’imposar després de tant autoritarisme marcat per la legitimitat parlamentària de donar el comandament a una majoria absoluta. Ara obligadament, davant tanta diversitat, s’haurà de parlar, raonar, escoltar, cercar solucions entre els diferents colors de l’Arc de Sant Martí.

Sembla que hem de començar des de zero, com després de la dictadura d’en Franco, quan es van establir uns acords entre les diferents forces polítiques. Els que havien dirigit els interessos de tots, des de les seves perspectives unitàries, no volien canvis; pretenien seguir comandant els destins pels camins que els havia permès viure còmodament i amb una pau imposada, encara que el poble baix continuava subsistint entre les dificultats del subdesenvolupament i la manca de llibertats. No en va el PIB del 1936 no es va restablir fins al 1959 i foren anys durs per la majoria dels espanyols. Però en morir el dictador alguns van advertir obrir noves vies de concòrdia i, a la vegada, assolir nivells de creixement econòmic, social i democràtic.

I així va arribar la Constitució. Molt contestada per aquells que volien mantenir les seves còmodes cadires i, ben al contrari, admesa per altres que durant tres dècades llargues havien patit una època on no existia la democràcia. La Constitució significava viure en llibertat, poder manifestar cadascú les seves idees i obrir les esperances truncades per un aixecament militar. Catalunya que des de les bases populars havia reivindicat més que ningú un canvi de cicle polític, la va votar ben considerablement. Només els pocs independentistes catalans del moment i els radicals d’extrema dreta espanyols no la van acceptar. Aquella Constitució es va obrir camí i només un cop d’Estat fallit la féu trontollar per unes hores.

Però aquelles normes de convivència marcades a la Constitució han quedat antiquades, segons les actuals forces polítiques emanades de les darreres eleccions. Com en el temps de la dictadura, alguns no volen renovar res i ja els va bé tal com està redactada. Però els temps canvien, els medis de difusió també i tot corre més de pressa que abans. A la gent els arriba la informació amb rapidesa i poden decantar el seu vot de cara un costat o un altre segons les llibertats individuals de cadascú.

Queden conseqüentment, després de les eleccions catalanes i espanyoles, moltes coses penjades i que s’hauran de modificar. Primer disposar de governs estables i que puguin dirigir correctament els interessos de la ciutadania. Si això no s’aconsegueix, caldrà convocar noves eleccions, com a mal menor. El més important, el més significatiu i el més clarificador és que no hi ha res clar; ni amb acords, ni tampoc amb futures eleccions. Encaixar totes les peces resulta molt difícil. Les postures estan molt enfrontades i molts observadors creuen i manifesten aquestes dificultats. La nostra llei electoral no fou pensada per unes segones voltes per poder resoldre les dificultats actuals. Els legisladors d’aquella Constitució cregueren que el bipartidisme resultava el millor sistema. Quantes coses s’hauran de canviar?

Els dilemes estan sobre la taula i la gran esperança és que per construir nous enteniments caldran pactes, rebaixar pretensions d’uns i altres, arribar a acords amb els quals ningú en surti guanyador per golejada. El diàleg és i ha de ser la base de la democràcia. Sembla que sortim de temps que les legitimitats de les majories absolutes permetien un governall d’autoritarismes i les forces polítiques, totes, tindran quelcom a dir.

Després dels núvols, les boires, la caloreta i les possibles pluges, bufen vents de noves expectatives. Els dubtes van començar a Catalunya i de cap manera estan resolts. Espanya segueix el mateix camí. Com es resoldrà? Només dialogant, escoltant, rebaixant les pretensions de cadascú, pensant fórmules equitatives i, a la fi, pactant. I per això, de les incògnites inicials s’obren les portes de bat a bat per aconseguir l’esperança d’una convivència millor entre la ciutadania.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También