Nou curs: El repte d’educar en la incertesa

La vida és incertesa, però des que va esclatar la pandèmia aquest sentiment és aclaparador. Poques hores abans de començar el curs escolar, tenim estrictes protocols d’actuació. Els mestres, els pares, els alumnes saben quines precaucions han de prendre. Saben, també, que mai havia estat tan difícil preveure què passarà.

L’essencial és que els nens i nenes, els adolescents, els més joves, tornin a l’escola. Que recuperin el seu dret a aprendre, a retrobar-se amb els companys, a tenir un espai de convivència i d’equitat. El dret a tenir un docent que els acompanyi, que els escolti, que els faci créixer com a persones. I junts, alumnes, mestres, pares, tots, aprenguin a gestionar la incertesa.

És el moment de les decisions en els àmbits més propers. Aula a aula. Escola a escola. Ciutat a ciutat. I, a la vegada, de mirar lluny. És l’hora de pensar més enllà de les vicissituds de cada dia. Això és el que fa Francesco Tonucci, un dels pedagogs més respectats del món, un savi. Des de casa seva, al nord d’Itàlia, i per via telemàtica, va pronunciar el passat 3 de setembre la conferència d’obertura del curs escolar a Catalunya, sota el títol ‘Educar en la incertesa’.

Tonucci proclama que ara és el moment de donar-li la volta, de convertir en positiu allò que percebem com a negatiu. «La incertesa –diu– és un valor en l’educació. La certesa, en canvi, representa un perill en l’educació». A partir d’aquí sorgeix una conferència magnífica que mereix ser escoltada amb calma (la poden veure en aquest l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=BKxbVjuY1Us).

L’escola, recorda, es basava històricament en la certesa. Els programes, els currículums, els llibres de text, els deures feien que tot fos previsible. Que el mestre cada matí sabés què anava a passar al llarg del dia a la seva aula. I, de cop, «arriba una pandèmia i ens canvia la vida a tots». I posa en evidència que aquelles velles certeses no existien. Que la prioritat dels mestres és escoltar, «treballar a partir del que cada alumne aporta a l’aula».

Tonucci afirma que sempre hauria d’haver estat així, però ara s’ha fet dramàticament evident. Els mestres avui, poques hores abans de retrobar-se amb els seus alumnes, hauran d’escoltar molt els seus alumnes després de sis mesos en els quals han viscut experiències personals molt diferents. Hauran de donar prioritat a les emocions viscudes. I més que mai, recordar que l’escola és el principal garant de la igualtat d’oportunitats que el confinament va malmetre.

Educar, recorda Tonucci, consisteix a «descobrir quelcom desconegut, allò que està amagat a l’interior de cada alumne, i ajudar-lo a trobar les seves aptituds, a desenvolupar la personalitat perquè assoleixi el màxim de les seves potencialitats». Per tant, el punt de partida és tot el contrari d’aquell ensenyament en què famílies i professors predestinaven el futur dels alumnes sense tenir-los en compte.

Nens i nenes que veien la seva vida condicionada per les aspiracions i expectatives de pares que imposaven els seus objectius en lloc d’ajudar a fer possible els somnis dels fills.

La pandèmia ha estat com una tràgica cura d’humilitat que ha posat en evidència totes les nostres fragilitats. La gestió de la incertesa és ara el gran repte col·lectiu. De l’escola, dels mestres, dels pares... i, també, del conjunt de la societat. Perquè la lliçó de Francesco Tonucci va molt més enllà de les aules.

De les certeses que considerem indiscutibles en pot esdevenir el pensament únic, l’autoritarisme, la convicció que la fi justifica els mitjans. De la incertesa, i dels dubtes que genera, en neix el pensament crític. L’obertura de mires. Ens calen aconseguir certeses científiques que ens ajudin a combatre la pandèmia, que reforcin la medicina. Fora d’aquí, a les aules i els carrers, com diu Tonucci, la incertesa és un valor i la certesa, un perill. En l’educació, en les idees, en les actituds, en la política... en la vida.

Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.