Nova normalitat, sí, gràcies!

02 septiembre 2020 12:40 | Actualizado a 02 septiembre 2020 16:28
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Ja em perdonaran, però no creuen que, en general, estem criticant per sobre de les nostres possibilitats? Ens trobem en un moment de la història de la humanitat que quan s’estudiï amb tota la seva dimensió es podran valorar més i millor els errors i encerts comesos. En aquest sentit, algú és capaç de viure aquest precís moment sense equivocar-se?

Per aquesta raó, si acceptem el desori natural en què vivim, és normal entendre els motius dels operadors jurídic-administratius els quals ara ens queixem de la volta de mitjó que ha suposat la pandèmia, respecte a la inseguretat processal, les hores de feina, que l’agost hagi sigut parcialment hàbil, etc. quan molts dels nostres arguments, no suporten comparacions amb professions o feines que sempre han estat molt més fotudes i, algunes a sobre, no saben si subsistiran.

És normal que menystinguem al president del Gobierno o de la Generalitat, o qualsevol que surti als mitjans donant la cara i/o explicacions, quan si aixequem el cap fora de casa nostra, llevat de comptades excepcions i per circumstàncies molt concretes, pocs mandataris mundials han sabut encerclar el problema coronavíric.

És normal que es reclamin ajudes públiques, allargar ERTO, subvencions a tort i a dret, quan la nostra societat encara té interioritzat allò que, si de cas, la factura ja la trobarem en una altra vida, o com no, fem escarafalls davant qualsevol tribut que s’estudiï imposar, tot obviant que l’estat es nodreix d’impostos.

És normal que l’estat tingui problemes per pagar els ERTO o el mínim vital, mentre suggereix als ajuntaments que han fet bé la feina, emprar els seus diners.

És normal que alguns membres que formen part la funció pública (no tots), promoguin paralitzacions d’activitats o amenacin amb vagues, mentre que al sector privat, empreses i treballadors, majoritàriament, ens hem adaptat com bonament hem pogut a cuitacorrents.

És normal que passem de les recomanacions de metges i especialistes en epidemiologia, abraçant el so d’aquell que més ens convé segons el soroll mediàtic del que diu, acceptant manifestacions d’«amantes bandidos», els quals, a sobre, se’ls atén si emmalalteixen, sense que hagin de pagar res per la seva imprudència, tal com no passaria si els rescatessin a la muntanya per anar mal equipats.

És normal que en aquest precís moment de la història, alguns preconitzin la presumpció d’innocència d’una institució emèrita que ha estat símbol i pal de paller de l’estat, igualant la seva situació privilegiada, a la dels seus súbdits.

És normal que els crítics amb els països del golf pèrsic per ser llocs d’asil i relaxament per a milionaris amb patrimonis, alguns, presumptament foscos, en canvi, no trobin tan malament els seus calés per patrocinar clubs de futbol o fer-hi negocis «messiànics».

És normal que als Estats Units el candidat demòcrata a la Casa Blanca sigui un home de 77 anys, i aquí parlem de prejubilacions abans dels 60 anys per a sectors i/o activitats que no suposen cap risc imminent per a la salut, i obviem que gairebé centenars de milers de jubilats alemanys tenen «minijobs».

És normal que cada cop hi hagi més cartells de prohibit jugar a la pilota a les nostres places, o estiguem «farts de soroll» a algunes de les nostres viles i, en canvi, ens queixem que la canalla avui dia viu connectada a una pantalla sense parlar entre ells, o que som uns avorrits, no com a altres zones de l’estat.

És normal que no vulguem oferir les nostres dades a una app promoguda pels serveis públics per tal de controlar la Covid-19, mentre utilitzem tot el que els GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple, Microsoft) ens ofereixen.

Si tot l’anterior, i moltes altres situacions, són normals, benvinguda sia la nova normalitat. Podem seguir criticant-ho tot, però cal que acceptem la nostra bipolaritat com a societat.

Einstein deia: «No podem resoldre els problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear». Per tant, val més que individualment ens centrem en saber on volem ser nosaltres mateixos passat demà i, col·lectivament, de moment, fem cas. Ara mateix, no ens queda altra. És obvi que tot es pot gestionar diferent, i millor. Segur que hi ha coses que s’han fet malament, o pitjor. Però això és el que tenim i així és com som. Acceptem, doncs, que tenim mala peça al teler, i si de veritat ens en volem sortir, siguem més proactius i menys queixosos. D’altra manera, viure amargat i emprenyat, a la llarga, no portarà res bo.

Comentarios
Multimedia Diari