Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Noves eleccions: Indignació a l’esquerra

Prioritats. El votant d’esquerres té la percepció que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias han construït un relat de polítiques socials quan la seva prioritat era el repartiment del poder 

Josep Carles Rius

Whatsapp
Noves eleccions: Indignació a l’esquerra

Noves eleccions: Indignació a l’esquerra

La incapacitat de formar Govern i la repetició d’eleccions han provocat un fort impacte emocional entre els votants d’esquerres. Un estat d’ànim que va de la perplexitat a la indignació.

La nit del 28 d’abril, els votants progressistes sentien que, amb la seva mobilització, havien conjurat el perill de l’extrema dreta i obert la porta a un Govern progressista. Donaven per fet que el PSOE i Unidas Podemos estarien a l’altura de la responsabilitat històrica que tenien per davant. Que trobarien la fórmula per entendre’s. No ha estat així.

Sempre ha existit el recel i la desconfiança entre el partit hegemònic del progressisme, el PSOE, i les forces situades a la seva esquerra. Però mai s’havia expressat d’una forma tan descarnada com ara. De la possibilitat de formar Govern, hem passat a la confrontació pública entre les cúpules dels dos partits davant l’estupor d’un electorat que, majoritàriament, volia que s’entenguessin. I davant la satisfacció de la dreta, que a l’hora d’unir forces per defensar els seus interessos no té mai dubtes.

La divisió, les lluites fratricides, la fragmentació constant en nom de suposades essències ideològiques és un mal endèmic de l’esquerra. Sota el discurs ètic dels principis progressistes de justícia social, s’amaga sovint la lluita pel poder i els egoismes que diuen combatre. El votant d’esquerres té la percepció que Pedro Sánchez, el líder del PSOE, i Pablo Iglesias, d’UP, han construït un relat de polítiques socials quan la seva prioritat era el repartiment del poder.

Ningú sap com es canalitzarà la indignació de cara a les noves eleccions, les quartes en quatre anys! La militància de cada partit farà pinya amb els seus líders i donarà totes les culpes al rival. Però quin comportament tindrà el votant d’esquerra que se sent estafat tant per uns com pels altres? Aquest és el gran enigma de l’11-N. I la seva resolució tindrà transcendents conseqüències tant pel PSOE com per UP. Els dos han jugat amb foc.

Pedro Sánchez va anar a les últimes eleccions amb el missatge de ‘parar a l’extrema dreta’. Ara ho farà com el garant de la moderació, de la governabilitat, de la fi del bloqueig. Aquesta vegada no jugarà a la banda esquerra, sinó al centre. No mirarà als electors de Podemos, sinó als de Ciudadanos, una part d’ells descontents amb el discurs (i els pactes) de la dreta més intransigent. És una jugada d’alt risc. Perquè, tot i guanyar diputats, es pot trobar, de nou, amb la impossibilitat de formar Govern. Haurà cremat els ponts a la seva esquerra per a res.

Bé, per a res, no. Més enllà dels discursos i el repartiment de culpes, és evident que l’entrada de Podemos al Govern resultava incòmoda pel que anomenem ‘el sistema’, l’ordre establert. Sempre és i serà així, però de forma especial quan l’Estat té un front obert a Catalunya per la sentència del Suprem mentre creixent les incerteses a l’economia. A més, el pacte amb Podemos obligava a reviure la majoria de la moció de censura (amb els independentistes) i això encara era més intolerable pels poders de l’Estat.

Pablo Iglesias jugava a contracorrent. I malgrat saber-ho, va cometre errors que van facilitar el relat del PSOE. El més greu, rebutjar aquella oferta d’una vicepresidència i quatre ministeris, que potser no era sincera però era real. Pablo Iglesias és el principal valor de Podemos, i, a la vegada, el seu gran problema. Ell és capaç de remuntar les enquestes adverses i, després, gestionar malament els resultats, potser perquè ha prescindit de quasi tots els companys de viatge del 15-M. Podemos va ser l’expressió política d’aquell moviment assembleari que va esclatar a les places l’any 2011. Iglesias té el mèrit d’haver-li donat una dimensió política i institucional, però només el temps dirà si realment ha estat a l’altura d’aquell immens patrimoni cívic.

És impossible avaluar els danys d’haver malbaratat l’oportunitat que els donaven les urnes. No ho podrem fer fins a la nit del 10 de novembre, quan coneguem els resultats. Els electors, amb el seu vot o abstenció, posaran a cada un al seu lloc. Però, passi el que passi, les ferides en l’àmbit de l’esquerra seran molt profundes. Més quan la campanya electoral se centrarà en el retret, en les atribucions de culpes, entre les dues forces que representen l’esquerra. Son temps d’indignació a l’esquerra.

Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016, UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguàrdia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.

Temas

Comentarios

Lea También