Noves vexacions a la figura d´Eduard Toda

En el darrer número de l’òrgan de la Germandat de Poblet, he vist un article del medievalista Jordi Rius, amb un títol aparentment innocu: «75 anys de la renovació de la vida monàstica a Poblet» (p.43-50). En fullejar el text, em cridà ja l’atenció que –com a font bibliogràfica– l’autor utilitzés gairebé únicament el llibre del monjo pobletà P.Jordi Bou i Símó, organista del cenobi i oncle meu: Restauració monàstica de Santa Maria de Poblet (1940).

Crec que, des del punt de vista metodològic, l’autor deixa sense veu un munt de fonts històriques sobre Poblet, que arriben fins a l’actualitat, però que ja arrencaren a la segona meitat del segle XIX. A més a més, l’autor incideix en el primer any i mig de l’estada de monjos. Cal tenir en compte que el llibre del P.Bou és miscel·lani i que Rius cita quasi exclusivament un extens text a causa de la ploma del prior P.Rosavini. El mal ve d’aquí: les afirmacions enverinades contra Toda, que a la nota de la revista de la Germandat semblen del P.Bou, pertanyen en realitat a Jovanni Rosavini.

Recentment acabada la Guerra Civil, com a tot arreu, a Poblet començà a faltar de tot. Eduard Toda era ja una persona decrèpita, amb uns problemes de salut que havia tingut sempre, però que ara se li accentuaven en els freds pobletans. En l’àmbit econòmic, feia temps que estava pràcticament arruïnat. Sort en va tenir d’alguns dels seus amics fidels, com Ventura Gassol i Lluís Plandiura, i de la gran amistat amb mossèn Jaume Barrera, entre molts altres. Les queixes del prior es resumeixen en dir que passaren gana, que tenien poc espai com a clausura i que Toda impedia que entressin nous novicis. O sigui, que l’hort i les carxofes havien de ser la solució dels problemes alimentaris. També que el Sr. Toda posà menys llits dels necessaris, algun amb xinxes (…), i que amb una subvenció que arribà va comprar un piano (el prior no va encertar que l’instrument era per als assajos de cant dels monjos). Cal que citem un fragment del text de Rosavini, que demostra molt poca misericòrdia envers l’home que possibilità el salvament de Poblet i la repoblació de monjos: «El Sr.Toda murió muy pronto, y ello fue providencial para que los monjes no tuviéramos que retornar a Italia. Su muerte puso el monasterio a disposición de la comunidad».

La gran passió de Toda, des de jove, fou Poblet. Passats els anys com a cònsol i com a home de negocis a Londres, a Escornalbou no parà de recollir materials pobletans, escriure llibres i articles, organitzar la seva biblioteca i, finalment i ja com a president del Patronat de Poblet, organitzar una veritable resurrecció que no podem ni resumir ací. La Providència de Poblet fou Eduard Toda i Güell.

Gener Gonzalvo i Bou

(Historiador medievalista, UAB. Tàrrega)