Nàstic: El cansament i la persistència en l’error no són bons companys de viatge

El futbol és un estat d’ànim que fa viure l’aficionat eufòric o deprimit, sense gaires matisos, segons hagi anat l’últim marcador. Per tant, no ens ocuparem aquí de la immediatesa, de la hipotètica reacció que el Nàstic hagi viscut amb Enrique Martín.

Diríem que el nou entrenador, setè de la llista en any i mig, ha estat triat per qüestions de superstició. Aquells que volen creure en les forces intangibles, inexplicables i paranormals asseguren que el carisma de Martín contagia confiança i desig de guanyar. Bé, prova que també abunda la fe en aquest peculiar món.

No cal recordar que l’equip i la seva massa de seguidors han patit de valent en els darrers anys. Viure amb l’aigua al coll genera unes tensions que deixen seqüeles. Si avui, des de la llunyania, haguéssim de resumir l’estat anímic de la centenària entitat, el primer concepte que triaríem seria cansament. Un notable cansament, una perillosa fatiga.

No ja pel risc de perdre la categoria i els ingressos que comporta, sinó per la impossibilitat de saber on va el club avui en dia, més enllà d’anar traient aigua del vaixell per evitar l’enfonsament. Improvisar per sistema no significa cap avantatge, ni assegura cap benefici. Mala peça al teler, anar així per la vida.

Durant massa temps hem esperat vanament la utopia d’una bona planificació a mitjà i llarg termini, duta a terme per professionals de solvència, força valents i preparats, als qui el club atorgaria confiança. Una pretensió que la majoria considerarà impossible en un món presidit per la memòria d’un peix de colors.

No ens motiva tampoc assenyalar ningú, ni enfadar-nos ara per la poca traça en fitxar futbolistes que arriben lesionats o no planificar la plantilla de manera adient. Precisament, aquestes errades provocades per la immediatesa ens fan jugar amb foc, van perpetuant la improvisació. Ningú no s’acostuma a viure en l’ensurt constant.

No hi ha, tampoc, relleu als actuals dirigents i resultaria injust que les tres últimes temporades embrutessin l’ègida de Josep Maria Andreu. Però tampoc creiem en les persones providencials, en els Atles mitològics capaços d’aguantar mons sencers sobre les espatlles dia rere dia. Cansament també, intuïm, a la llotja, igual que en tot l’univers grana.

La LFP és objecte de cobdícia arreu del món i no seria aquest el primer cop que un club d’accionariat local passa a mans de gent poderosa amb seu de negoci situada a milers de quilòmetres de distància. Aquí teniu, ben a prop i com a exemples que no guarden gaire a veure, els exemples d’Espanyol i Girona.

En un cas pensaven que lligarien els gossos amb llonganisses gràcies als xinesos i només han pogut eixugar deutes respectables. Al nord, capital àrab i executius catalans converteixen una plaça poc futbolera en un satèl·lit de l’univers Manchester City. Què passarà amb el Nàstic si el Consell d’Administració se’n cansa o rep bones ofertes per les seves accions? Res que no hagi passat abans.

Canviarem de mans i se’ns prometran meravelles per part dels nous propietaris. Passarem un temps de dol i nostàlgia, recordant com érem i maleint el futbol modern, tan pendent dels comptes d’explotació com allunyat de les emocions, fins que deixem de remugar i ens acostumem a contracor. És aquest el camí inevitable? La resposta a tanta pregunta retòrica rau en la societat tarragonina, si és que considera important qüestionar-s’ho. O a la de Reus, que potser marxa per davant i tot en tal projecció d’experiència.

En resum i definitiva, sap greu haver arribat fins aquí, a una situació que pot ser ben complicada d’aquí a poc temps, convertida en un atzucac que només deixi la sortida d’una venda. Aquell dia, però, no podrem excusar-nos.

Simplement, no vam fer gaire per evitar-ho. Ens resignarem, segur. I si fins ara no hi ha futbolistes tarragonins a la plantilla, tampoc no els espereu aleshores, per esmentar un simple exemple d’aspiració. El negoci, si és que n’hi ha i els inversors el veuen, haurà guanyat al cor. Evitar-ho o no és responsabilitat d’aquells que estimen el club.

Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.