Nàstic, fer de la crisi una oportunitat

Malgrat que costi de pair, potser convindria que ho comencéssim a assumir. Ni Santa Tecla ni Sant Magí obraran miracles per endreçar tan humana i notòria pífia. Costa d’acceptar, però tenim tots els números de la rifa comprats.

El Nàstic perdrà la categoria i amb el descens, bona part dels bous i esquelles actuals. La desbandada generada per aquest cop moral, de prestigi i també econòmic, pot resultar paorosa i és possible que al vestidor no quedi ni l’apuntador.

Als futbolistes se’ls convertirà en responsables únics del daltabaix i, si hem de seguir en el vaticini, cap entre els màxims accionistes entonarà un mínim mea culpa. Quan se suposa, recordem-ho per a oblidadissos, que l’última responsabilitat en els nomenaments i les decisions és seva.

Seguiran allà malgrat que s’entestin en ratificar-nos que de futbol no n’entenen gaire. Si sabessin el pa que s’hi dona i volguessin, també en condicional, avançar-se a la jugada, començarien ja a treballar en la planificació de l’endemà, la recollida dels plats trencats i, si pot ser, en pal·liar amb dos dits de seny la sotragada anunciada. 

Com diuen els optimistes, a cada crisi hi ha una oportunitat. D’aquesta, en coherència, haurien de posar les bases d’allò que s’anomena un projecte i que acostuma a funcionar a curt, mitjà i llarg termini. Vaja, una mica Barrio Sésamo, tot plegat. Es veu que els temps reclamen explicar l’ABC i descobrir la sopa d’all. Que difícil, argumentar evidències! Consti que cal fer-les, vist el panorama que llueix per l’Arrabassada.

Dies enrere, en les pàgines d’esports d’aquest Diari s’explicaven meravelles de la fornada que es cou a la Pobla, filial grana de què haurem de recordar l’existència. No, no és un miratge. Hi ha nois que la toquen i tot. De fet, enguany n’han pujat tres o quatre de molt bon veure, amb poc per envejar a les tres dotzenes de forans que han passat per aquí sense deixar ni una fesomia recordable. Quina calamitat de planificació. En fi, ens hem conjurat a no mirar enrere, tant se val. Vista al davant. 

Qualsevol equip convertiria la jovenalla en adob de futur, els convidaria a fer el pas endavant en la nova època i els envoltaria dels ingredients necessaris per convergir en un equip potent, que pal·liés el disgust de la parròquia i convidés a l’optimisme. 

Massa demanar, si analitzem el llarg recorregut realitzat en sentit contrari. Potser fora excessiu pregar que algun d’ells fos, fins i tot, tarragoní que hagi mamat la casa i se l’estimi de manera natural. 

Entre els futbolistes actuals, ja ens imaginem la identitat dels supervivents en aquest naufragi, bàsicament aquells que no trobin altre destí per limitacions tècniques i de talent que salten a la vista. Els boixos coneguts no generen un entusiasme desbordant, precisament.

La pregunta retòrica del milió és imaginar qui dissenyarà l’escenari des del despatx i qui mourà els fils amb criteri des de la banqueta. Si són els mateixos que, per exemple, cregueren en Enrique Martín com a salvador plausible, anem aviats. Si són les ments pensants que han escrit el guió d’aquesta comèdia bufa que es perllonga des de l’adéu de Vicente Moreno, que el previsible temporal ens agafi confessats.

L’estima al club no té res a veure amb enganyar-nos i negar els fets. Només cal repassar la realitat dels últims temps, els quaranta futbolistes emprats, les constants mentides pietoses i la col·lecció enciclopèdica d’errades comeses per reclamar, precisament, que es faci foc nou. Esperar que els culpables de la situació comencin a encertar per art de màgia quan anem a petar al pou de la Segona B resulta un exercici d’esperança incondicional que porta un pom de lliris a la mà. La insatisfeta afició tornarà a girar l’esquena a un equip que només li dona disgustos. 

El futbol, senyors accionistes, és il·lusió, identificació, trempera, autoestima, orgull de pertinença i l’espectacle d’un joc ben practicat. És, també, portar una entitat centenària bàsica com cal. I no resulta tan difícil, deixeu-vos d’excuses de mal pagador i assumiu responsabilitats.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent