Más de Opinión

Obra pública i fotografies escenificades

Misteris moderns. Per què les obres no acaben mai a temps i costen més del pressupostat? Ara, això sí, les fotografies i les promeses les han fet de totes les maneres i formes

Josep Maria Martí

Whatsapp
Josep Maria Martí

Josep Maria Martí

El fotoperiodisme o periodisme gràfic és un gènere informatiu que va néixer a finals del segle XIX; la primera manifestació pública que tingué fou la publicació el 1842 en un diari britànic de la foto de l’intent d’assassinat de la Reina Victòria. D’aleshores ençà ha estat un element vital en la creació de documents que van més enllà de la simple notícia; les fotografies s’han convertit en documents històrics que expliquen moltes coses. 

Els fotoperiodistes, sovint poc ben tractats pels mitjans, fan una feina fonamental, sobretot tenint en compte que avui les imatges estan en el centre de la nostra vida. Les millors aportacions que fan aquests professionals que admiro són quan capten imatges que ni l’ull humà és capaç de veure; però també quan per guanyar-se la vida han de fer fotos a demanda, és a dir, quan han de complir encàrrecs en què la seva llibertat creativa està limitada, d’aquestes darreres les millors són les fotos de caràcter escenogràfic, bàsicament aquelles que amb independència del tema, sempre tenen una estructura igual i les millors encara són les de les obres públiques, les inauguracions, les visites a les construccions, etcètera.

No porto comptats els ministres que s’han fet fotos davant del túnel del coll de Lilla

Pensava això bo i passant per les obres de la plaça de les Glòries que fa 8 anys que duren i que sembla, només sembla, que acabaran a finals d’any. Tots els alcaldes de Barcelona dels darrers temps s’han fet fotos anunciant el seu inici i la seva importància. El que no han dit és que es varen projectar malament i que sobre un pressupost de més de 150 milions d’euros han tingut desfasaments propers al 60 per cent; ara, això sí, les fotografies i les promeses les han fet de totes les maneres i formes i romanen a les hemeroteques com a testimoni de les falses promeses.

A les nostres contrades tenim diferents casos, per exemple, no porto comptats els Ministres que s’han fet fotos davant del túnel de Lilla; ni tampoc la quantitat d’imatges i de promeses anunciades tot i que el retard de l’obra supera els 20 anys; tampoc sabem quan l’acabaran, però queda clar que porten molts mesos fent-les i 115 milions d’euros per a perforar 1,5 km.

Si mirem el fons hemerogràfic del Diari, veurem que a Reus, l’any 2017 polítics de casa i de fora es van fer una foto per anunciar que es faria el baixador de Bellissens; alguns dels que figuraven en aquelles imatges no es dediquen ni a la política i ara, el 2021 uns altres, han tornat a fer-se la foto escenogràfica per anunciar que si, que ara va de veres i que ja hi ha acord. Em permeto manifestar el meu escepticisme, però com deia aquell: tant de bo m’equivoqui.

Sortir a la foto s’ha convertit en un element bàsic per aconseguir guanyar imatge pública

Sortir a la foto s’ha convertit en un element bàsic per aconseguir guanyar imatge pública. Els dircoms que rodegen polítics i empresaris de tots els nivells volen obtenir fotografies abans que declaracions. El que valoren és que la imatge somrient dels seus caps acabarà tard o d’hora sortint a les publicacions de paper o digitals, acompanyades d’una rialla d’orella a orella; saben que en molts casos és l’únic que acaba quedant, ja que les pròpies promeses se les emporta l’aire dels temps.

Però per sort com deia tenim les hemeroteques; són ara per ara la prova del nou de la concepció que hi ha sobre l’obra pública a casa nostra: l’incompliment de terminis i els desviaments pressupostaris de grans magnituds. Aquests alts funcionaris que proliferen a les administracions controlant aspectes menors de la despesa pública són incapaços de fer front al tema dels projectes urbanístics i de les infraestructures. El que millor funciona en aquests casos són els contractes i els concursos, fets per advocats que la saben llarga i que tenen un objectiu clar: impedir que la constructora o els seus tècnics tinguin cap responsabilitat en qualsevol circumstància adversa que es presenti.

I nosaltres, els ciutadans que acabem pagant la festa, acceptem amb resignació les falses promeses sobre els terminis d’execució i els diners que es perden –o no– en la realització de la majoria de l’obra pública.

Periodista. Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a
la Cadena SER.

Temas

Comentarios

Lea También