On som i on anem

Els carrers de Barcelona s’omplen de manifestants. Les places dels pobles de Catalunya, plenes de cartells pro independència, també marquen el sentit de repulsa vers l’Estat espanyol. La gent –la gran majoria– uns independentistes i altres contraris a les polítiques d’en Rajoy són els membres actius de les queixes. Això és un ferment que augmenta a mesura que passen els dies i el govern del Partit Popular intervé els òrgans de govern català i emmanilla alguns polítics. Les queixes cada moment són més unànimes. Alguna cosa deu succeir quan, malgrat les repressions, multes, arribades de forces de l’ordre i actuacions judicials, la gent, com més va, més s’enfada. Ara mateix estem on estem i mentre el ‘Gobierno’ ho vol aturar segons el seu sistema de no diàleg, el poble, cada cop més revolucionat, augmenta la seva capacitat de mobilització i d’indignació. 

La premsa internacional ja en fa referència a diari i molts d’ells a primeres planes. Les cancelleries n’estan a l’aguait i encara no han reaccionat perquè, segons va dir l’exministre José Manuel García-Margallo, l’Estat espanyol fa molts esforços per aturar-ho. Els creditors del deute públic espanyol comencen a espantar-se. Diferents estats europeus adverteixen els turistes que s’allunyin de les manifestacions. Això més que ressò, ja comença a inquietar fora de les nostres fronteres, més que menys. És un afer interior però pot esdevenir un afer europeu quan Macron porta a terme accions que també poden fer revolucionar el poble. 

I per tot això que succeeix anem a un despropòsit total. Dèiem i dic ara mateix que sense diàleg no hi ha solució. I deia i torno a advertir que reprimir i judicialitzar, sense voluntat de diàleg, no va enlloc. És un tren que xoca inevitablement contra un mur infranquejable. 

On és, Sr. Rajoy, el seu sentit d’Estat si el porta i el dirigeix de cara a un autèntic desastre?