Onades de calor a Tarragona

Llevat que hagin estat vostès en terres molt, molt remotes, saben molt bé que almenys des dels darrers dies de juny, hem estat sotmesos a un temps extremadament tòrrid. Un temps que, amb tota la pomposa afectació postmoderna de què som capaços, hem anomenat «onada de calor».

Una gegantina bombolla d’aire tòrrid, ben reescalfat als fogons saharians, s’ha instal·lat damunt nostre abraçant totes les Espanyes i, de vegades, estenent-se a bona part de l’Europa occidental i central. En molts casos s’han rebentat els rècords de temperatures màximes, i en molts llocs s’han fregat, insistentment, durant eterns i suats dies. Segurament, al nord d’Àfrica estan quasi desintegrats sota l’acció permanent d’un microones còsmic. Però d’aquesta gent no ens interessa normalment parlar-ne, llevat que ens siguin útils per blasmar les maldats intrínseques de la nostra civilització judeo-cristiana, capitalista i explotadora. A més a més, ells hi deuen estar acostumats, oi?.

La insistència mediàtica, incrementada per la pressió de les xarxes, ha convertit l’onada en tema recurrent, estrella, de l’actualitat. Motiu de comentari i de preocupació alarmant i constant. En realitat, l’alta calor de Tarragona ciutat és sens dubte molesta, però lluny dels valors extrems que, ben a prop d’aquí, s’han enregistrat aquests dies. Les dades de l’observatori oficial demostren que no hem superat de gaire els 30ºC, ben lluny dels valors-monstre (37-38ºC) que algunes pàgines meteorològiques (que fins ara un tenia per fiables) ens atorgaven com màximes previstes. Una posició privilegiada a vora del mar ens ha menat una brisa generosa que ha mantingut a ratlla la cremor de l’interior. Els romans no solien equivocar-se.

Està clar que, no podia ser d’una altra manera, hom ha associat aquestes xardors amb l’anomenat escalfament global. Fa molta calor, oi?, doncs és que cada dia el clima es fa més càlid! Evident.

Sembla que sí. Que efectivament la tendència a un escalfament global és probable. Alerta, però. Aquesta afirmació encara només és una hipòtesi. Una hipòtesi molt versemblant, però no plenament verificada. Recordem que fa un any alguns es queixaven per aquestes dates, precisament, de la fresca que feia. Que l’escalfament, si n’hi ha, estigui causat per les activitats humanes tampoc no està plenament confirmat, per bé que aquestes activitats tenen un impacte climàtic que, en qualsevol cas, accentuaria una tendència natural a un increment tèrmic.

Per a delícia de tots aquells que gaudeixen desacreditant l’aproximació científica al coneixement de la realitat, avui dia es produeix una guerra tan escandalosa com miserable entre defensors i detractors d’un canvi climàtic produït per l’home. Els ‘progres’ l’emfasitzen apocalípticament, mentre que els carques el rebutgen. Disputa lamentable, en la qual la tendència al catastrofisme d’uns és contrapesada per una absurda disposició a no prendre cap de les mesures que podrien minorar l’impacte negatiu que un canvi climàtic comportaria.

És pertinent preguntar-nos quin paper hauria de jugar Tarragona en aquesta complicada partida. Per començar, proposaria un petit bany d’humilitat i realisme: Tarragona és massa petita per influir d’una manera o d’una altra en el canvi climàtic. Ser la ciutat més verda i sostenible del món no allunyaria el perill. Ser els més contaminants, però, tampoc no faria canviar gens els resultats de la partida.

No hem de fer res, doncs?

Podem fer-ho. I ho hauríem de fer aviat. No tenim influència global, cert. Però sí que tenim influència local. Per començar, tinguem en compte que les temperatures altes determinen un increment de la mortalitat, cosa que la literatura mèdica té ben estudiat. Per altra banda, tinguem en compte també que, en zona urbana, es produeix el fenomen dit UHI (Urban Heat Island: illa de calor urbana), que consisteix en l’increment de varis graus que hi ha, de mitjana, entre el centre de les ciutats i la seva perifèria rural.

Les causes de la UHI són diverses: per una banda, la proliferació de focus de calor (vehicles, aires condicionats, calefaccions, activitat industrial), per l’altra banda, l’absorció i retenció de l’energia solar que es dóna a les ciutats (asfalt i altres paviments, absència de vegetació, cobertes d’edificis, etc.). A Tarragona (i a altres indrets), ens cal recórrer molt de camí encara. Fixem-nos en el material que es va utilitzar a la dècada de 1990 per pavimentar voreres: milers de metres quadrats de rajoles de pedra artificial fosques. Ara no se’n discuteix l’estètica, però esdevenen unes bateries tèrmiques terribles en dies assolellats, que escalfa l’aire del carrer al llarg de la nit. El s. XXI ens ha dut la moda del metall rovellat, és a dir, posem arreu unes magnífiques planxes torradores que ens fan suar la cansalada. Pensem també en la manca d’arbres, l’ombra dels quals disminueix dràsticament l’efecte UHI, en moltes places i carrers que en podrien acollir. I no parlem dels nostres parcs, reduïts sovint a descampats polsegosos sense quasi arbres.

A nivell particular, en un clima molt assolellat com el nostre, les terrasses envidrades són un despropòsit tèrmic, però de moda. Els terrats, que solen radiar insomni als desafortunats veïns de sota després d’un càlid dia assolellat, admeten diverses solucions. Des de les low-cost, com pintar-los de blanc (pot baixar la temperatura interior fins un 30%), fins a les més sofisticades i ambientalment favorables cobertes verdes.

Amb escalfament global o sense, amb onada de calor real o imaginada, la societat tarragonina ha d’anar-se mobilitzant per fer una ciutat ambientalment més habitable i acollidora. Cal emprendre accions particulars i cal també demanar als nostres responsables cívics que incorporin polítiques actives de lluita contra la UHI en els seus programes.

«Aprica repetes Tarraconis litora», delirós recordaràs els litorals de la Tarraconense, va escriure Marcial. Fem possible que així sigui, almenys dos mil anys més.