Paco Llevat: 'Sóc independentista'

Carta oberta del darrer alcalde franquista de Reus.

19 mayo 2017 21:43 | Actualizado a 22 mayo 2017 13:04
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

"Setembre del 1973. Jo tenia 31 anys i era el president de la Jove Cambra de Reus. Les Joves Cambres són unes organitzacions nascudes als EEUU, integrades per joves, i amb la finalitat de promoure els valors de la democràcia entre els seus associats. En realitat serveixen com una escola per a la joventut, on s’aprenen els valors fonamentals de les societats avançades, lliures i democràtiques amb la finalitat de crear canvis positius en tot el món.

Els càrrecs directius es renoven cada any, i al 1973 em va tocar a mi ser el President. En realitat, em vaig trobar en el lloc adequat en el moment just, i degut a una sèrie de actuacions i conferències que varem organitzar, el Governador Civil de la província em va citar al seu despatx.

Reus passava per un moment delicat: la ciutat estava pràcticament aturada; l’Alcalde duia més de 10 anys en el càrrec i en un moment familiar força delicat, doncs acabava de quedar-se vidu ........ i des de la Jove Cambra fèiem una oposició oficial (la única que és podia fer sense perill), i el Governador em va proposar ser Alcalde de Reus. Vaig dir que sí.

Vaig ser l’últim Alcalde del franquisme, que no es el mateix que l’últim Alcalde franquista, i vaig treballar de valent des de l’Ajuntament per un Reus més lliure i democràtic, vivint les escorrialles del franquisme. Al cap de tres anys i mig vaig dimitir per anar a les primeres eleccions democràtiques de l’any 1977. Em van oferir anar de cap de llista a la UCD (Unió de Centre Democràtic), però vaig dir que no per dos motius essencials: el primer perquè estava afiliat a la UDC (Unió Democràtica de Catalunya) i compartia plenament la seva ideologia, socialment avançada i nacionalista catalana. I en segon lloc, perquè mai he cregut en un partit fet des del poder, sense cap tipus de ideologia o més ben dit, amb la única ideologia de mantenir el poder. Al final van acabar esmicolats en varius trossets.

Vaig encapçalar la llista d’Unió Democràtica a la província de Tarragona, però el resultat no fou l’espera’t i em vaig retirar de la primera fila del món de la política.

Vaig votar la Constitució de l’any 1978, i he col·laborat sempre des de tots els llocs que he estat, a la construcció d’una Catalunya gran potent i autonòmica, dins una Espanya europea, moderna, normal, et.. i vaig arribar a creure que això era possible. Quan veies que el que signava els bitllets del Banc d’Espanya estava engarjolat, que el que dirigia la Guardia Civil estava engarjolat, que el president d’un dels bancs més importants del país estava engarjolat, que un empresari molt famós i ple de negocis estranys i plens d’abelles, estava engarjolat, ....pensava que el país arribaria a ésser decent.

Il·lús de mi!................. Pobre de mi! ......... Espanya decent?.....Espanya democràtica? .......Espanya socialment avançada? ......... Quin desengany!

Com tants i tants intel·lectuals espanyols al llarg de la història, ara sóc tremendament pessimista sobre la capacitat d’Espanya de regenerar-se, i frases com “Qué país, qué paisaje, qué paisaje” (Unamuno), “En España se premia el robar i el ser sinvergüenza” (Valle Inclán), “España es un estado de consunción, que de fijo ha de acabar en muerte” (Pérez Galdòs), “La burocracia en los paises latinos, se ha establecido para vejar al pueblo” (Pio Baroja), o el famós discurs de Unamuno a la Universitat de Salamanca l’any 1936, on en resposta als crits de Millàn Astray “ Muera la inteligencia; Viva la muerte”, Unamuno contestà: “ Vencereis porqué teneis sobrada fuerza bruta, pero no convencereis, porque para convencer hay que persuadir, y para persuadir os falta la razón y el derecho”. etc.. no fan sinó reafirmar-me en el meu pessimisme sobre la capacitat de regeneració d’Espanya.

Les lleis no permeten la independència: ja ho sabem! Tampoc permetien el vot de les dones fins fa poques desenes d’anys, ni els divorcis, ni els matrimonis entre homosexuals fins fa ben poc. I la Constitució, és una Llei més, i no és pas intocable. Més ben dit: fa pocs anys, es va modificar en deu minuts, posant per damunt de tot el pagament del deute i dels seus interessos. És a dir: abans es tenien que tancar hospitals i escoles, i reduir serveis socials, que deixar de pagar el deute i els seus interessos. Però quan es parla de Catalunya, llavors és intocable.

Si Catalunya es torna independent serà millor que Espanya? Ningú ho sap, però estic segur que serà un país decent, i no perquè els catalans siguin millors que la resta d’espanyols, sinó perquè les èlits dirigents es veuran obligades a pactar amb els de baix. I aquest és el nus de la qüestió. Espanya sempre ha estat governada per unes èlits dirigents, que han sortit de la classe alta del funcionariat del propi estat, i entre elles, s’han repartit el pastis del pressupost públic “nacional”. És l’èlit dirigent, coneguda popularment com “la del palco del Bernabeu”. La història ens demostra, que els grans països demòcrates del món, ho són, perquè en un cert moment, les èlits es van veure obligades a pactar amb els de baix, amb el poble. L’any 1689, els aristòcrates britànics, volien substituir el Rei Jaume II per Guillem d’Orange, i com no es sentiren prou forts, es coalitzaren amb els plebeus. És el famós “Bill of Rights”.

I si ara, o en els propers temps, la independència de Catalunya es fa realitat, i estic ben segur que així serà, es deurà, no a la maquinació d’unes èlits directives, sinó a l’esforç, al sacrifici i a la il·lusió de grans capes de població de la nostra terra. Les manifestacions de les darreres quatre diades i la candidatura “Junts pel SI” ho posen de manifest.

Carlemany, deia: “L’esperança és el somni, dels que estan desperts”".

 

Comentarios
Multimedia Diari