Pandemònium

Quan se sap que un camí serà tortuós, per molt que estiguem avisats, no ens agrada el moment de ficar-nos-hi. Això és el que passa amb l’elecció d’un nou govern espanyol.

El primer acte ha estat peripatètic: Pablo Iglesias, s’ha alçat com a salvador de la pàtria i ha fet un ridícul espantós mostrant totes les cartes d’una actitud arrauxada. L’actitud de qui li diu al PSOE hem de governar tu i jo, però jo mano i obligo a ser jo mateix el sots president del govern i posant aquests sis ministres meus.

A més, si faig això és per controlar-te, perquè no me’n refio de tu. Dir-li això en públic a un futur soci és declarar-li la guerra directament. No sé si això ho sap Pablo Iglesias. Els aragonesos diuen d’això «de tanto que te quiero, te aboñigo».

Però encara hi ha un fet més absurd: que sumant Podemos a PSOE no es pot governar, perquè no s’arriba a una majoria absoluta necessària. Bingo!

¿Què pretenia, doncs, Pablo Iglesias? Ho ignoro, però no ha fet més que una impossible coalició d’esquerres, una coalició on mancaria un convidat. Diuen que Esquerra Republicana. Malament, encara que a ERC no li ha fet fastig cap tipus de coalició: ha governat amb el PSC, amb els d’Iniciativa, i ara governa amb Convergència, en un termini de set anys. Si recolza la coalició PSOE-Podemos estaria enviant a l’infern tots els seus compromisos en donar peu a partits que no creuen en «el procés» d’ERC.

No es pot dir que Podemos, que parla de fer un referèndum a Catalunya, estigui a favor de «el procés», perquè el que diu Podemos és fer un referèndum en què guanyi el no a la independència (cosa que calla). També calla si es tractaria d’una consulta vinculant.

Més encara: Podemos feia mesos que deia que hi havia línies vermelles que no es podien passar. A banda del referèndum català havia assenyalat que una d’aquestes línies és que no entraria en un govern on Pablo Iglesias no fos president. Això s’ho ha emportat el vent. Iglesias comença a empassar-se tot el que havia jurat que mai no faria.

L’arrogància, les exigències, el to revolucionari de Pablo Iglesias oferint-se com a solució per Espanya, quan és una solució inviable perquè és insuficient, han evidenciat el perill de destrossa del país que pot suposar Podemos. Hi ha qui diu que s’ha de deixar que governin per tal que la ciutadania s’adoni de la ineptitud d’aquest partit i l’enterri definitivament. Considero que el preu és excessivament car. Com va dir Antonio Maura, «els experiments, a casa i amb gasosa».

La situació, esperada, és de pandemònium; és a dir, de trinxat de mil dimonis però trinxat de dimonis. Des del primer dia la solució són unes noves eleccions en què pujarà el Partit Popular i Ciudadanos.

Qui esperi un acord entre els populars i els socialistes està creient en una immolació del PSOE en benefici de Rajoy en un moment en què l’economia puja –i no gràcies als polítics, sinó pel preu del petroli– i venent tres o quatre anys de recuperació abans de la pròxima i inevitable crisi. El PSOE ressuscitaria el ja cadàver de Rajoy. No es pot fer pitjor feina.

Malgrat tot, hi ha una llei no escrita que diu que quan hi ha pandemònium, pot passar qualsevol cosa començant per les més impossibles. Ara més que mai és el moment dels errors, i això va pel PSOE.

Noves eleccions amb un candidat del Partit Popular que no sigui Rajoy. És una possibilitat important, especialment, perquè en el mateix PP ja es parla d’aquest canvi. El camí assenyalat per Artur Mas podria ser la «solució a la catalana» que desencallés la patolla actual.

Tot això, perquè els espanyols volen deixar enrere uns temps negres, bruts, gairebé podrits, en què els dos grans i vells partits han fracassat. Es vol sortir del forat en què s’han ficat tots, partits i ciutadans, i del que no se’n surt tan fàcilment.

Manca un lideratge de gent que ha de reunir tres condicions: ser forta, estar preparada i dir a la gent que o es deixa de viure en l’engany o això no ho arreglen ni els Déus més poderosos.