Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Pandèmia de vanitat

Ens convé una mica d’humilitat en el tracte del coronavirus

Josep Martí i Blanch

Whatsapp
Josep Martí i Blanch es periodista.

Josep Martí i Blanch es periodista.

Coincidint amb l’inici del confinament vaig abandonar la meva presència a les xarxes socials fins que no recuperem una certa normalitat. Com que soc de tarannà saberut i no callo ni sota l’aigua, els confesso que em resulta difícil mantenir-me en un silenci que només trenco per publicar articles com aquest. És cert també que faig excepcions. Entro a Twitter, amb actitud voyeur, sense dir res, per escoltar, per exemple, les breus notes musicals de piano que cada dia regala el company d’aquesta contraportada, Antoni Batista, per fer més passador el segrest domiciliari al qual estem sotmesos. Menys d’un minut de música, suficient per entendre que malgrat la reclusió obligada seguim pensant els uns en els altres.


M’he reclòs en una dieta informativa selectiva de plats que em mereixen la mínima confiança i que inclou tres diaris d’aquí, als quals afegeixo el Financial Times, el Telegraph anglès, Il Corriere italià, Le Monde francès i, per seguir l’actualitat europea, el mitjà digital Politico. Això ho amaneixo amb un informatiu de ràdio al migdia i un de televisió al vespre. Menjar menys, però menjar millor.


Tot això no té cap interès per a vostè, però a mi em serveix per arribar on vull. Ni una pandèmia, de la qual se sap ben poca cosa, més enllà de les conseqüències i el que els científics van afegint dia a dia a mesura que avancen les investigacions, pot acabar amb l’epidèmia de vanitat opinativa de la qual fa temps que som víctimes i que converteixen els menús informatius en una dieta insalubre. No me’n rento les mans, si volen ja em poso el primer a la llista dels cuiners vanitosos.


D’un dia per l’altre, qui més qui menys s’ha convertit en expert epidemiòleg, governant o filòsof-capellà. La gent, com si es tractés d’un partit de futbol, tria equip i milita, bé entre els que reclamen un confinament més radical, bé entre els qui consideren que el d’ara és suficient o excessiu. No hi fa res que ni tan sols la comunitat científica sigui unànime en les seves prescripcions. És així també que tothom esdevé especialista en la Xina i, sense haver-hi posat els peus, lloa la manera com aquell país –suposadament– ha acabat amb el problema. I és així també que tothom esdevé sociòleg i antropòleg, però vestits amb sotana medieval, per afirmar, sense cap altra prova que la imaginació, que estem davant del darrer avís de la Terra per exigir-nos un canvi d’actitud i comportament. Aquesta visió, pròpia del gènere fantàstic, no té cap diferència amb la que els servia als predicadors medievals per atribuir els recurrents episodis de pesta a la ira divina desencadenada pels pecats comesos que havien de purgar-se. Ara els soldats de la fe prediquen amb títols aconseguits en universitats laiques i amb arguments disfressats de raó. Però són només predicadors d’una veritat revelada i, per tant, acceptable tan sols pels seguidors de les seves respectives sectes i els incapaços de mantenir-se alerta quan els volen fer passar gat per llebre.

Creguin-me, desconfiïn durant aquests dies dels saberuts que ho tenen tot clar


Ens convé una mica d’humilitat en el tracte amb la pandèmia. Entenguin-me, no pretenc que abdiquem de les obligacions ciutadanes de participació en el debat social, de la crítica, de l’exigència de responsabilitats. Tampoc no seria desitjable que qui té la capacitat per pensar una mica més enllà deixés de regalar-nos les seves reflexions, idees i conclusions. 

Són temps de deixar la vanitat, particularment la intel·lectual, al calaix 


Però, creguin-me, desconfiïn durant aquests dies dels saberuts que ho tenen tot clar i dels qui pretenen explicar-los com serà o hauria de ser el món d’aquí a dos mesos. Posin-se a l’esquena els qui amb la pandèmia pretenen convèncer-los de les bondats d’una nova fe que els redimirà dels pecats que han comès fins ara. Menystinguin els qui pretenguin fer-los creure que tenen totes les respostes.
Són temps de deixar la vanitat, particularment la intel·lectual, al calaix i, acceptant que la fatalitat epidemiològica és un company de viatge de la nostra espècie i confiar que sabrem fer-nos les preguntes adequades i obtenir respostes satisfactòries per fer-ho millor la pròxima vegada. Però això vol temps. Qui els ven ara certeses de duro és que no les ha rumiades gaire.

*Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És empresari i periodista. Actualment a Londres analitza el Brexit. En breu publicarà: ‘Fuck you, Europe!’

Comentarios

Lea También