Paraules mania, prefixos plaga i titulars humits. Tsunami, literalment brutal!!!

Disparitat. El llenguatge és una mostra de la desigualtat del món en què vivim: exagerada i barroca en uns casos, silenci i res en altres. Al Iemen hi ha 17 milions de persones que necessiten ajuda per menjar i no se’n parla

22 noviembre 2017 10:31 | Actualizado a 23 noviembre 2017 09:13
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Ho confesso, mai llegiria un article amb aquest títol. Sóc persona amb manies, què volem. Manies que, de vegades, s’estenen a determinades paraules. Sí, ho reconec, agafo mania a paraules, amb totes les seves lletres, una a una. I de retruc, a aquells que les utilitzen. No crec que sigui injusta: les paraules que utilitzem i com les utilitzem diuen molt de nosaltres, no? Potser més que la manera com ens vestim o ens pentinem, no? I em trobo les paraules-mania a tot arreu, cada dos per tres en titulars, en piulades, escrites a WhatsApp, pronunciades a la ràdio. Ecs.

Tsunami és una d’elles. Sembla que alguns li van agafar ‘gustillo’ després del terratrèmol i conseqüent tsunami de veritat a Indonèsia el 2004. Ha plogut, eh? I ni així. Continua aplicant-se: un tsunami de vots, un tsunami de gent, un tsunami d’opinions, de turistes, de banderes (d’aquestes moltes, darrerament), de bolets. Molt amics dels tsunamis són els redactors de diaris especialitzats en metàfores de llocs comuns tendents a la hipèrbole i la comparació apocalíptica. En fi. Si algun dia se’m veu escanyant un diari fins a la mort i fent escarafalls nauseàtics, probablement és que estic davant d’un titular-tsunami. I tot i saber que de vegades els periodistes que signen els articles no són els qui titulen, faig nota mental dels seus noms. Després me n’oblido, tampoc no malpensem, fins que hi tornen: tsunami va-tsunami ve, en una orgia d’ones assassines que són el material de què estan fets els malsons... humits, això sí.

!!!!Ah, les exclamacions. A tot arreu, tu. També les vaig notar envaint missatges, textos i e-mails fa uns anys. «Gràcies!!!!!» responia algú perquè li havia facilitat un simple número de telèfon. Em destarotava. «Si no és per tant», pensava jo, «què farà aquest paio quan li deixi cinc euros? Em morreja, mínim». Continuen les exclamacions, juntes, en grup de tres o quatre, la seva tasca colonitzadora fins al punt que jo mateixa de vegades m’he trobat utilitzant-les, la personalitat doblegada en la d’algú molt i molt... entusiasta!!!! I juro que jo de moltes coses en sóc culpable però entusiasta... 

Súper, mega, extra

Tampoc no sóc entusiasta de súper, mega i extra, aquests prefixos-plaga dels quals no acabem de fer net. Com el morrut de les palmeres, igual.

I la novetat, la que provoca instantània ganyota de llengua fora i ulls guenyos i llenguatge corporal epilèptic és la paraula brutal. Ens hem adonat, oi, que darrerament tot és brutal? Un concert, brutal. Un article, brutal. Una pel·lícula, brutal. Una distància, brutal. Un fet banal, brutal. Una festa, brutal. Un accident, brutal.

I què dir de literalment? És que no hi ha aturador a aquesta invasió d’anglicismes (erronis, a més a més) sense qüestió?

A banda de pobresa de vocabulari manifesta, també tenim un problema de regulació emocional, on de sobte tenim aquesta necessitat que tot sigui absolut, trepidant, enorme, total. D’acord que els adjectius pujats de to corresponen ben bé als moments actuals, però tinc la sensació de viure dues realitats: la de la gent al carrer (més perplexa, més serena i més circumspecta) i la que es descriu als mitjans de comunicació i a les xarxes socials (incomparable, èpica, barroca, brutal, extrema, única, excitant, terrible, homèrica...).

8.000 morts i no hi ha paraules

Iemen: 3 anys de guerra, més de 8.000 morts, 895.000 malalts de còlera, bombardejos a hospitals i mercats, mancança d’aigua, nens i adults desnodrits (17 milions de persones necessiten ajuda per menjar) i, finalment, en un altre pas de rosca, bloqueig al país per part de la coalició liderada per l’Aràbia Saudita. Les agències humanitàries no poden fer arribar un ajut mínim a la gent més necessitada. Es calcula que mor un nen cada deu minuts. I aquí no hi ha paraules. Ni accions.

 

Periodista. Treballa a Metges Sense Fronteres, on cobreix diversos països d’Àfrica i Sud-amèrica. Abans va fer de corresponsal per a mitjans estatals a Sud-àfrica. Va començar com a periodista a Tarragona.

Comentarios
Multimedia Diari