Más de Opinión

Pau Gasol. Una escola de bàsquet i de vida

Un exemple. És el moment de posar l’accent en els referents que aconsegueixen mantenir-se en el temps, créixer amb els seus contemporanis, i construir una biografia que no s’acabi espatllant amb els anys

Josep Carles Rius

Whatsapp
Pau Gasol. Una escola de bàsquet i de vida

Pau Gasol. Una escola de bàsquet i de vida

Nacho Solozabal va fundar una escola de bàsquet a Barcelona just en retirar-se, l’any 1992, després d’una carrera brillant. Havia format part de la generació que van fer gran al Barça de bàsquet i també a la selecció espanyola. Portava a l’escola el tarannà que ell encarnava, l’esperit d’equip i l’esportivitat de saber guanyar i perdre. Entenia, i entén, l’esport com una potent eina pedagògica per formar persones.

Nacho Solozabal està convençut que els esportistes, com ell mateix, es converteixen en referents pels més joves. I amb aquesta voluntat, cada any convidava a jugadors del Barça a la festa de fi de curs de la seva escola. Recordo que el 1997 va venir Juan Carlos Navarro. Acabava de debutar amb el primer equip al Palau Blaugrana amb només disset anys i ràpidament es va guanyar el sobrenom de ‘La Bomba’ pel seu joc tan espectacular com efectiu. Anava acompanyat d’un altre jugador, molt més alt que ell, prim fins a semblar fràgil, discret. Feia la impressió de tímid, però crec que era més una expressió d’humilitat, sabedor que acompanyava a qui ja era una estrella del bàsquet. Aquell noi era en Pau Gasol.

La conversa que els nens i nenes de nou i deu anys van mantenir amb ells forma part de les seves experiències inesborrables. Pau Gasol intentava deixar tot el protagonisme al seu company, però la impressió que transmetien és que eren dos amics, molt conscients que, en el fons, estaven impartint una classe magistral, no 
de bàsquet, sinó de vida. Aquells nens i nenes van tornar a casa amb la seva samarreta de l’escola signada per ‘Navarro’ i ‘Pau’. Un d’aquells nens era el nostre fill, i des d’aquell dia, la samarreta llueix a la paret, com un tresor.

Vint-i-quatre anys després, Pau Gasol acaba de penjar la samarreta. En aquest temps, ha canviat la història del bàsquet al nostre país, perquè es va convertir en una estrella de l’NBA, la lliga que, fins aleshores, ens semblava d’un altre planeta, estratosfèrica, la del 
Dream Team!

Aquells nens que van parlar amb ell a l’escola del Nacho Solozabal han crescut veient com el «noi escanyolit» (segons les seves pròpies paraules el dia del comiat) es convertia en una llegenda del bàsquet, i, sobretot, de l’esperit de superació que l’ha portat a triomfar en una de les competicions més exigents del món, tant des del punt de vista físic com mental. I vam sentir que si un noi de Sant Boi podia arribar a guanyar dos anells amb els Angeles Lakers, la llista dels impossibles s’escurçava.

En aquests anys, Pau Gasol ha mantingut, penso, l’esperit d’aquella conversa amb els nens i nenes, a l’Estació del Nord, l’últim dia de l’escola de bàsquet. La consciència de ser un referent i mesurar molt bé les seves paraules, els seus gestos, les seves accions. Perquè sap que l’èxit ha d’anar acompanyat de la responsabilitat que comporta ser una veu escoltada, una figura admirada.

La consecució d’una gran gesta, sigui esportiva, política o social, o la creació d’una obra artística d’excel·lència, no sempre va acompanyada d’aquest sentit de la responsabilitat. En tenim molts exemples, alguns de molt recents, de personatges que aparentaven unes virtuts que, després, la realitat han desmentit. No cal recordar noms, cada un de nosaltres tenim la nostra pròpia llista de decepcions, algunes molt recents.

És el moment de posar l’accent en els referents que aconsegueixen mantenir-se en el temps, créixer amb els seus contemporanis, i construir una biografia que no s’acabi espatllant amb els anys. Són aquests referents els que necessita un país, una societat diversa i plural, per trobar un vincle compartit. I això, en una època de polarització i en la que tots ens tanquem en les nostres bombolles, és més necessari que mai.

Pau Gasol es va acomiadar en un acte al Liceu. Va ser un temps d’agraïment als que l’havien ajudat a «fer-se fort» en tots els sentits de la paraula; a «superar tots els meus somnis i expectatives» i, a la vegada, «veure que hi ha més coses que el bàsquet». I va parlar del futur, al costat del seu germà, Marc, amb qui comparteix projectes de formació d’infants a través del bàsquet i la Gasol Fundation, dedicada a la prevenció de l’obesitat infantil.

Va donar les gràcies de forma especial a Juan Carlos Navarro: «Quan vaig arribar al Barça només estava amb la família i ell em va ensenyar el que era tenir un amic». Fa vint-i-dos anys els dos amics van donar una gran lliçó d’esport i vida a l’escola Nacho Solozabal, un dels seus millors referents. Els nens i nenes que els van escoltar no ho oblidaran mai. Com tots nosaltres.

Periodista. Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.

Temas

Comentarios

Lea También