Pau i violència a Colòmbia

Estic de tornada de Buenaventura, el port més important de Colòmbia. Escric des de Bogotà i avui, 24 de novembre, fa dos anys de la signatura de l’acord de pau entre el govern i la guerrilla de les FARC, que suposa la fi de més de cinquanta anys de guerra.

Diuen que el futur d’aquesta pau és incert. Per a una neòfita en les qüestions colombianes, l’explicació d’aquesta incertesa, des de lluny, des de Catalunya, era el fet que el buit que deixarien les forces de les FARC seria omplert per altres organitzacions: dissidents de les pròpies FARC, organitzacions paramilitars/màfies amb voluntat en controlar el cultiu i producció de ‘coca’, bandes criminals mafioses 100%, grupuscles de la guerrilla de l’Ejército de Liberación Nacional (ELN, també coneguts com a elenos), etc.

Sobre el paper i en la distància es veu, simplement, com una explicació lògica i freda. De més a prop, la incertesa es transforma en constatació colpidora. 

A Buenaventura, una ciutat que sembla assetjada per un port industrial insaciable, m’expliquen aquesta situació: l’àrea rural de la zona va ser abandonada pels guerrillers de les FARC, i un grup armat va aprofitar l’ocasió per endinsar-se al territori del riu San Juan. Diuen que eren elenos, tot i que també es va parlar del Clan del Golfo. Els militars van iniciar una gran ofensiva amb reforç aeri.

Van bombardejar i el bombardeig va impactar al resguardo Chagpien Tordó, on viu una comunitat indígena Wounaan. Els resguardos són territoris especials protegits, la propietat dels quals és col·lectiva de la comunitat que hi viu. La seva terra no és només el seu modus vivendi, és l’eix central de la seva cosmogonia, el seu lligam amb el món espiritual, de connexió amb els ancestres.

Els Wounaan van ser víctimes del bombardeig. Van morir dos dels seus i molts van fugir a la ciutat, a Buenaventura. Estan acollits en un poliesportiu. Tot i les promeses, no han pogut  tornar a casa seva per por que els tornin a bombardejar.

 Sí, l’acord de pau amb les FARC ha suposat menys morts en combats, però la violència continua i la reorganització entre paras, màfies, elenos i dissidents encara causarà més violència. 

Torna a augmentar el cultiu de cocaïna i la fumigació amb glifosat per matar la planta torna a estar a l’ordre del dia (es va prohibir perquè no és selectiva: destrueix els cultius agrícoles tradicionals, contamina i té afectacions a la salut humana). 

Dos anys de pau, però fruit de la violència coincident amb l’absència de guerra (que ja és dir) i són uns 300 líders comunitaris i defensors de drets humans assassinats, se senten veus que diuen que amb les FARC es vivia millor (com a mínim les regles del joc estaven clares, qui feia què i a on), en un procés on els entrebancs han estat continus i on encara s’han de solucionar qüestions polèmiques com la reforma rural i l’assignació de terres a camperols destituïts (es van pactar tres milions d’hectàrees) i la dotació de fons a la Unidad de Búsqueda de Desaparecidos, en un país on es calcula que hi ha més de 80.000 desapareguts amb un dany massiu a les seves famílies.

He pogut parlar amb alguna de les famílies. Dotze anys, disset anys sense saber res dels seus i el dolor es manté incorrupte, no minva. A la desaparició del familiar se suma en moltes ocasions desplaçament, pèrdua d’ingressos econòmics i una incertesa que ho domina tot, sumada a la passivitat amb què les institucions els han respost fins ara. 

Arrenca la Comissió de la Veritat

Tot i això, el procés avança: aquesta setmana s’inicia la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, que en tres anys lliurarà un informe en què explicarà què va passar, les causes i les conseqüències del conflicte, i on inclouran recomanacions per tal que la situació no es repeteixi.

Si alguna lliçó podem extreure de processos de pau similars, com el de Sud-àfrica, sí, és possible que la guerra no es reprengui. Però la violència no cessa si no s’actua decididament amb causes de desigualtat estructurals (la desigualtat és més responsable dels actes violents que no pas la pobresa), lluita contra la corrupció i accés a educació i sanitat per a tothom. Encara queda molt per recórrer a Colòmbia.

Lali Cambra treballa a Metges Sense Fronteres, on cobreix diversos països d’Àfrica i Sud-amèrica. Abans va fer de corresponsal per a mitjans estatals a Sud-àfrica. Va començar de periodista a Tarragona.