Pendents de demà: El perill que el 155 deixi la Generalitat com l’ombra d’una gestoria

Què deuen pensar tots els professors que ensenyen llengua castellana a Catalunya? Què deuen pensar els mestres en general sentint el ministre d’Exteriors, Alfonso Dastis, esplaiant-se en una entrevista a la televisió francesa CNews dient que a Catalunya no es pot estudiar l’espanyol? Que sí que es pot ensenyar francès, anglès, alemany però no l’espanyol. Possiblement el mateix que pensen els metges, que ja han expressat indignats la seva queixa quan es diu que la xifra del miler de ferits de l’1 d’octubre és inflada. 

Inflats ho estan els ciutadans d’arreu de Catalunya que van patir una repressió policial fora de mida, desproporcionada i del tot arbitrària. Que conformen una sinistra geografia que podem resseguir arreu de les nostres comarques. Una actuació galdosa, digna de la vergonya d’Europa.

Vergonya rere vergonya, quan encara veiem al president del Tribunal Suprem Carlos Lesmes demanant que l’advocat de l’Estat actuï contra la comissió del Govern sobre la violació de drets fonamentals a Catalunya. 

Sabrem si el president Puigdemont segueix mantenint la mà estesa al diàleg

És ben bé allò de cavalcar dins d’una ficció per mirar de forçar la realitat. Un exemple més: l’astorament al Congrés dels Diputats de Juan Carlos Girauta de C’s sobre com ho explica el món. Com pot ser que els ambaixadors no donin la versió oficial? Com pot ser que els corresponsals estrangers expliquin sense embuts el que han vist? Les imatges que ens han reclamat amics indignats arreu d’Espanya. Això que denuncien organismes com Human Rigths Watch i que condemna el Consell d’Europa. Com pot ser que un mateix no es vegi el gep? Per això els van posar al darrere. Què deuen pensar els Mossos menystinguts, i controlats per un desplegament fora de lloc, propi d’una maniobra d’ocupació? 

Vivim temps difícils. Aquells que s’han mogut per aconseguir que gent com Kofi Annan, exsecretari general de Nacions Unides, el grup de líders globals retirats The Elders, vuit Premis Nobel de la Pau o el Papa s’ofereixin per mitjançar en el conflicte entre el govern espanyol i la Generalitat, encara es pessiguen quan senten Soraya Sáenz de Santamaría clamant que per mediadors ja són bons els diputats de la majoria que va fer president a Rajoy, abstencions incloses. Són els mateixos que han fet arribar abans un vaixell de policies al Port de Tarragona i dos al de Barcelona, que no una connexió ferroviària que doni sortida a les mercaderies que hi arriben. Són els mateixos que faciliten la fugida d’empreses de Catalunya i que han abaixat el cost de l’energia a les del País Basc perquè el PNB els ha salvat els pressupostos. Aquells que han dut sistemàticament durant aquests anys a una situació d’ofec econòmic a Catalunya i ara s’escandalitzen. Els mateixos que en el seu moment van preferir que Eurodisney s’instal·lés a París que allà on després hi ha hagut Port Aventura. Torna a ser allò del gep. Paradoxalment, amb una declaració d’independència en suspensió, Catalunya ha viscut una independència institucional de facto. Des del 29 de setembre fins fa dos dies no hi ha hagut cap mena de contacte entre cap representant dels dos governs. Dos que s’ignoren. Ben trist. 

La independència no promulgada ha preservat internacionalment el capital de respecte de la societat catalana mobilitzada per expressar el seu vot, fos el que fos, davant la violència policial. Però no ha aturat el requeriment del 155, el de la intervenció de l’autonomia. Aquest ja l’han aplicat. Cap on ha anat la pressió? Ha aturat la judicialització del procés que durà demà de nou a Joan Lluís Trapero, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart davant l’Audiència de Madrid per un delicte de sedició? En clau europea ja hem sentit com el president de la Comissió, Jean Claude Juncker, no vol que Catalunya sigui independent, per l’efecte contagi que podria generar i perquè tindríem una UE de 98 membres. Ho diu ell que és de Luxemburg, un estat independent de 500.000 habitants. 

Demà a les 10 del matí sabrem si la resposta de Carles Puigdemont, que només pot ser política en tant que al Parlament de Catalunya no hi va haver cap acte jurídic, segueix mantenint la mà estesa al diàleg. I també si anem abocats a una reforma de l’Estatut sense debat ni votació ni recollida de signatures en contra ni Constitucional, que es posin pel mig. Un 155 que deixi la Generalitat com l’ombra d’una gestoria, el somni humit i acomplert de tant de patriota reviscolat.