Más de Opinión

Pendents del centre geogràfic. Madrid es posa més pinxo i castís que mai

Efectes evidents. Una campanya plena d’estirabots i ferum d’insolidaritat mai no penalitza quan tens el teu vot ben aferrat. Tampoc no es pot exigir gaire als votants quan combreguen amb una líder demagògica i populista

Frederic Porta

Whatsapp
Pendents del centre geogràfic. Madrid es posa més pinxo i castís que mai

Pendents del centre geogràfic. Madrid es posa més pinxo i castís que mai

Passada una setmana des de les eleccions a Madrid, podem palesar un seguit d’efectes prou evidents. Primer, que una campanya plena d’estirabots i ferum d’insolidaritat mai no penalitza quan tens el teu vot ben aferrat. També, que no es pot exigir gaire als votants quan combreguen amb els plantejaments d’una líder demagògica, populista i que juga a dotar d’identitat diferencial una comunitat autònoma que no era tal abans del dissortat repartiment del cafè per a tots. Ara, això de Madrid, amb el genèric que tant ens plau d’emprar als catalans, és un ens amb vida pròpia, voluntat de convertir-se en districte federal i una força imparable per plantar cara a l’Espanya de la diversitat, que sempre surt perdent malgrat que sigui tan real com la vida mateixa.

El sentit jacobí de l’Estat augmenta amb el triomf del PP, més el previsible suport de Vox, i costarà trobar escletxes per on colar la diversitat. Més aviat, la tendència a l’aferrissada centralitat, al ‘meliquisme’ de la capital agafa una volada desmesurada. No ja es buida, només, l’Espanya que abasteix de recursos al centre administratiu, sinó que s’enforteix una idea clara d’afavorir la capital a despit de tot aquell i tot allò extern a la cort. Just el contrari d’una descentralització territorial que reparteixi oportunitats. Ayuso ha normalitzat el discurs de l’extrema dreta, que s’apunta aquesta gran victòria, brandant de nou vells fantasmes de les dues maneres antagòniques i radicals d’entendre-ho tot. Prou coneixíem la voluntat de negar l’adversari polític i ara, com a novetat gens sorprenent, ens hem trobat el mateix amb la increïble deshumanització del rival a l’altra banda de l’espectre, personificat en Pablo Iglesias.

Un líder plenament integrat en el sistema que, per desig d’uns mitjans de comunicació radicalitzats, s’ha vist convertit en una mena de comunista a l’antiga usança, la franquista, per si cal precisar, règim que demonitzava els adversaris fins al punt de convertir-los en mera nosa a erradicar. Quelcom que, en democràcia, hauria de generar evident preocupació. No només es menysté el to de les amenaces de mort que puguin rebre aquells que no militen entre les files pròpies, sinó que part de la població ho troba natural, una mena d’escarment i avís per a aquell que no comparteix posicionament polític.

També el fenomen independentista té a veure amb aquest moviment creixent que a poc a poc transforma Espanya. No es planteja la possibilitat, no ja remota sinó impossible, d’escoltar els posicionaments i reivindicacions alienes. Més aviat s’opta per encastellar-se en les posicions pròpies com si fossin fruit de la veritat absoluta, resumida en el dogma únic de la indivisibilitat d’Espanya. A l’enemic, ni aigua, menys encara quan es disposa d’un ampli ventall de mecanismes d’estat disposats a actuar en la repressió sense opció de diàleg. Com deia aquell joc de paraules gens innocent de la nova líder madrilenya, populista i castissa com ella sola, Madrid és Espanya, Espanya és Madrid i tomba i gira al voltant d’aquests postulats.

La resta adquireix caràcter secundari, ens hem de limitar a la resignació d’admetre l’existència d’aquesta concentració de tot en un sol indret. Mala peça al teler si contemples el fenomen des d’una perifèria castigada per la seva diferència, d’aquí que visquéssim pendents d’aquestes eleccions com si hi forméssim part. En realitat, és així. Vivim pendents d’un centre geogràfic dirigit per la dreta més inflexible que troba la feble resposta d’una esquerra assimilada, que marxa a rebuf de les escenificacions i les idees que planteja cert sentit primari, mitificat i emocional, del que ha de ser aquest Estat

. Un panorama en el qual només advertim una cataracta de problemes. Amb aquesta classe política, així van les coses i així les temem. Madrid es posa més pinxo i castís que mai. O sigui, maldecap evident i complicacions existencials per a la resta, siguin o no catalans. No importa que aquí els qui escombren allà no passin de força residual. A ells què els expliques. El problema és nostre.

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Temas

Comentarios

Lea También