Per Nadal no tot s'hi val. La vida no és com els anuncis de torró

Eren les 6 de la tarda del dissabte 14 de desembre. No feia gaire fred. Havíem quedat al Parc de la Ciutadella de Barcelona. No ens coneixíem, només havíem parlat per Whatsapp uns dies abans. Jo tenia una barreja de curiositat i nerviosisme i no volia sentir compassió, tasca difícil tenint en compte la situació.

Vam arribar preparats amb la gravadora i el telèfon per fer fotos del moment. Ell ja hi era. Ens vam presentar, vam caminar parc endins, dubtosos, com si necessitéssim caminar endavant. Buscàvem un racó amb llum, ja s’havia fet fosc i calia una mica de claror, els fanals ens van acompanyar, l’ambient fresc també, i les poques persones que van passar a prop nostre passejant hi van posar l’ambient sonor de fons.

Anava a fer una entrevista al Ferran Pegueroles Forcadell, un noi de 44 anys que té la seva mare a la presó. Aquest serà el segon any que passen el Nadal sense la Carme Forcadell a taula.

La conversa està emmarcada dins el programa especial Nadal a la presó, un espai radiofònic impulsat per uns quants periodistes que han reunit diversos professionals del mitjà de manera voluntària per entrevistar, contactar convidats i muntar el programa per segon any consecutiu. Està dedicat als presos polítics.

Aquest especial sonarà el pròxim 25 de desembre a les emissores municipals i també a les presons de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric, en aquest últim centre és on hi ha la mare de Ferran. L’objectiu és que els presos sentin veus estimades adreçant-se a ells i, d’aquesta manera, fer, si això és possible, que no se sentin tan lluny de la taula familiar.

Al Ferran no li agrada gaire això de parlar per la ràdio, em va dir que al seu pare tampoc. Són poc de parlar en públic. No se sent especialment còmode davant d’un micròfon, però va estar encantat de poder dedicar unes paraules a la seva mare i de poder explicar què fan el dia de Nadal.

El dia 25, la Carme Forcadell fa servir tres trucades per parlar amb el seu marit i els seus fills en diferents moments de l’àpat nadalenc a Xerta. Enguany al programa especial hi han tingut cabuda els missatges de veu de tots aquells que han volgut adreçar unes paraules de suport i sobretot d’estima als presos catalans. Se n’han rebut moltes amb un desig unànime: que sigui l’últim Nadal que passen entre reixes. Parlar amb el fill de la Carme Forcadell em va ensenyar que «acostumar-se a tenir la mare a la presó» és possible. Ho viuen com un fet ara per ara inevitable, amb la normalitat del dia a dia carregat d’una absència amb la qual han après a conviure. Tenen un tarannà positiu. Admiren la seva mare, una dona culta, inquieta, valenta. Ara només la poden veure quan la visiten a la presó de Mas d’Enric. De vegades també hi van els néts que encara no són conscients que l’àvia viu a la presó. Dissabte passat el Ferran m’explicava què fan quan la van a veure, em deia que no perden el temps debatent de política, ni de si aconseguiran el tercer grau en més o menys temps, sinó que es dediquen a comentar com els va la vida, que es posen al dia, vaja. I això ho diu amb tota la normalitat del món, amb un somriure dibuixat, un somriure real i honest.

Se li il·lumina la cara quan recorda les tardes de Nadal fent timbes de cartes. I quan anava al Parlament a veure-la, tan a prop d’on fèiem l’entrevista. També parla amb resignació d’aquest segon any que es reuniran sense ella, la Carme l’estarà escoltant per la ràdio a l’hora de dinar des de la presó de Mas d’Enric just abans d’agafar el telèfon per trucar a casa.

* Comunicadora. Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.