Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Per Tots Sants, panellets i castanyes

Pels anys vint del segle passat la mitjana de vida de les persones estava pels 30 anys

Anton Monner

Whatsapp

Llegint i revisant els llibres parroquials, he observat les grans mortaldats que en segles passats patien els nostres antecessors. A poblacions com Gandesa, podien morir per qualsevol epidèmia, centenars d’infants fins als cinc anys quan la població tenia entre 1.000 i 1.200 habitants.

Les aigües estaven infectades fins a les darreries del segle XIX, quan trobem escrit que els metges recomanaven, per raons sanitàries, bullir l’aigua abans de fer-la servir. A cada poble tenien dins el recinte urbà basses que recollint les aigües pluvials, servien per abastar els animals i les persones.

En temps de baixa pluviometria, quan les basses s’assecaven, l’aigua s’havia d’anar a buscar lluny del nucli urbà i rarament eren potables. També existiren grans mortaldats sobretot com a conseqüència de la pesta negra o glànola, i l’any 1348 moriren entre el 25 i el 40% del total de la població.

Aquesta malaltia tornava a aparèixer cíclicament fins principis del segle XX. L’any 1821, el bisbe de Tortosa, Dr. Manuel Ros de Medrano, atenen com infermer els empestats, moria infectat amb trenta empleats de la catedral, quaranta-vuit monges claretianes i onze franciscans, que seguiren el seu exemple caricaturesc.

Amb els coneixements terapèutics actuals, la millor alimentació i la higiene, la mort, ha disminuït ben considerablement. Pels anys vint del segle passat la mitjana de vida de les persones estava pels 30 anys. Avui l’hem doblada i any rere any l’anem millorant.

En els segles passats, doncs, aquelles morts tan generalitzades per qualsevol infecció se’ls donava molta importància. I el dia de Tots Sants, l’església organitzava grans manifestacions, amb les confraries de cada municipi, pregant per la salut dels vius i en record dels seus difunts.

Al matí es dedicava a l’alegria i a la xiroia, o la festa dels vius. A la tarda, en canvi, estava dedicada als difunts, on els rectors, tot marxant en processó de cara el cementiri, seguit per tot el poble i amb els confrares vestits amb les vestes, demanaven almoina pels pobres, cantaven absoltes i pregaven per la salvació dels difunts.

La gent portava un gresol d’oli i el deixaven durant tota la nit encès davant la sepultura dels seus estimats difunts. I entre la festa del matí i la pregària de la tarda, que durava fins a l’endemà, a cada poble, celebraven actes diferents i determinats.

Durant la festa dels vius es feien les rifes dels panellets. Normalment les ames de casa els elaboraven, sobretot els d’ametlla, que amb panerets, els portaven a l’església on el rector els beneïa i posteriorment es rifaven entre els feligresos. El que recaptaven, conegut també per «recapta», servia per «l’Olla dels Pobres», que en moments de penúries econòmiques, el rector en donava menjar als necessitats i sobretots als passavolants, desvalguts, soldats ferits i els viatgers al camí de Sant Jaume, que anaven a hostatjar-se a l’Hospital de la Vila.

A la tarda, en tornar del cementiri, compraven castanyes i les coïen a casa. A alguns pobles dones piadoses repartien paquetets de vuit castanyes cuites, davant la porta de l’església, i el ral que cobraven feia cap a la «recapta». Sembla que a les poblacions grans eren les castanyeres les que venien les castanyes ja cuites i se les menjaven en arribar a casa.

Aquesta festa ens va arribar dels romans i també dels ibers. Dels primers, les pastes dolces que oferien als seus déus. Dels ibers les castanyes, que dipositaven al nínxol dels seus morts, una cassoleta amb ametlles, nous, avellanes i panses de raïms. En temps posteriors els fruïts secs es canviaren per les castanyes que en lloc de dipositar-les als morts, se les menjaven els vius.

Fins a principis del segle XIX, els difunts s’enterraven al costat de les esglésies, als fossars. Les famílies riques i poderoses de cada població, que havien contribuït en la construcció del temple parroquial disposaven dels fossars dins de cada església, on també a l’altar major se sepultaven els clergues de cada parròquia.

En temps de l’ocupació francesa, el rei Josep de Bonaparte, seguint els costums del seu país, incidí en treure els cementiris del costat de les esglésies i establir-los fora del nucli urbà. Avui aquells fossars, són les places que gairebé tots els pobles tenen al costat del temple parroquial. I fou el rei CarlesIV qui va signar el decret del seu trasllat de forma obligatòria. Hagueren de passar molts anys, sobretot als pobles petits, perquè fos possible la construcció del cementiri.

Els costums han canviat. Actualment la gent portem flors als nostres difunts i encara a alguns dels nostres pobles, el rector, seguint la tradició d’abans, organitza una processó i canta les absoltes. Els nostres cementiris els omplim de lliris blancs, roses, clavells i ornaments florals de tota mena.

La festa de Tots Sants ha arribat als nostres dies, com a manifestació religiosa, semblant a la de Sant Antoni on encara ara les ames de casa porten els bunyols i es rifa un porquet, els matons per Sant Josep, la mona de Pasqua i les coques de Sant Joan i l’encesa de la foguera.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También