Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

'Per a la bona gent'. Viatge poètic pel Passeig de Gràcia amb Salvador Espriu

Diàleg i comprensió. «Que tothom procuri d’entendre’s, de vèncer les seves divisions i que busquin un denominador comú per viure. 
La gent s’ha d’entendre parlant», era una de les seves màximes

ANTONI BATISTA

Whatsapp
ANTONI BATISTA

ANTONI BATISTA

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) és un dels poetes més importants de la literatura catalana. De la noble nissaga d’Ausiàs March i Verdaguer, de Maragall... Va saber treure lírica d’una immensa cultura, des de l’erudició bíblica fins a la saviesa popular del llenguatge caló, del cant a la terra al cant espiritual, de la poesia social, del país i la llibertat, a les intimitats més profundes.

Un dels privilegis que dec al periodisme és haver tractat Salvador Espriu i l’honor que em va atorgar de fer-me dipositari dels pensaments dels seus últims anys. En el seu ecosistema, passeig de Gràcia amunt i avall, de casa al despatx sense canviar de carrer, reflexions que a voltes eren lliçons d’urbanitat i de civisme: «Que tothom procuri d’entendre’s, de vèncer les seves divisions i que busquin un denominador comú per viure. La gent s’ha d’entendre parlant». Em deia que prengués notes i em remetia la relació entre Goethe i Eckermann, i el resultat: Converses amb Goethe, que Nietzsche, que no s’estava per punyetes, va definir com el millor llibre alemany. Jo li oposava que ell podia posar-se en paral·lel a Goethe, però jo, un aprenent d’encara no trenta anys, de cap manera a Johann Peter Eckermann. Salvador Espriu. Itinerari personal va ser el meu primer llibre, que vaig fer a jornades intensives d’una vella màquina Hispano Olivetti del meu pare, i debutar, gràcies a ell, a la literatura, amb un dels títols més venuts del Sant Jordi de 1985. Estimo aquella màquina i aquell llibre.

Un dels temes recurrents dels últims anys de l’Espriu era tancar el cicle de la seva obra. Formalment, maldava per trobar un registre idiomàtic que modernitzés en català sense violentar la normativa: «Si digeriu també/ ensems, llurs, endebades,/ben tost arrelareu/ a contrades nostrades». En el fons argumental, volia ressaltar les coses positives de la vida, d’aquí que l’últim poemari que treballava –recull de versos esparsos de diverses èpoques-- quedés registrat amb el títol Per a la bona gent, que volia que tingués el realç d’alguns poemes entonats per Raimon, com talment va fer: «Aprèn l’aspra lliçó/ d’aquells que t’han guardat/ dins l’aire mort el do/ del vent de llibertat».

A Per a la bona gent hi ha aquella població tan d’Espriu que contemplava les seves localitzacions poètiques –Alfaranja, Sepharad, Konilòsia, Lavínia, Sinera-- i els personatges que hi empadronava, els amics i personalitats universals molt triades: el papa Joan XXIII, Pau Casals, Vicent Andrés Estellés i sant Jordi. Al papa: «Al front de la pastura d’aquest ramat tan gran,/ que sàpiga ser digne de l’esperit de Joan». Al mestre Casals: «Els fràgils són atesos/pel treball nobilíssim/ de lents esguards molt savis». A Estellés: «Unes sensibles mans/ sempre furguen a palps/ per trobar roca viva/ on dreçar molt dolor/ contra malsons del temps». A sant Jordi, en format d’oració: «Allibera’ns dels nostres/ pecats/ d’avarícia i enveja,/ del drac/ de la ira de l’odi/ entre germans,/ de tot altre mal».

També clamava per «conversar i comprendre»; pensava que «l’amor venceria la mort»; blasmava els oportunistes, «pagueu burles i crims»; cantava la proximitat, «no deixis pas de veure el camp on has nascut»; onejava la bandera «el vent de llibertat»; cantava amb la veu de Marina Rossell «segueix somnis endins: et guia l’alegria». I la gran pregunta «quin delicte no té cap dret a l’amnistia?», paraules que ens pensaven que caducarien però que avui tenen noms i cognoms: Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sánchez, Jordi Turull.

Aquests dies d’angoixes i pors, de dols pròxims, de solituds confinades, hi ha qui treu bilis, acusa i critica, savis que ja van veure el que passaria, gent que ja era moralment petita que ara és escarransida, aprofitats dels morts i la terra cremada... Tanmateix, per fortuna també aflora la bona gent d’Espriu, les bondats més boniques, les generositats més despreses, les amistats més pròximes i les que ens aproximen, les paciències infinites, les valenties que porten bates blanques i no uniformes de camuflatge, i els uniformes de camuflatge que es posen bates blanques. El gaudi de les petites coses que la rutina no deixava veure. La tolerància, la bellesa, el silenci. L’amor en totes les seves esplendoroses i esplèndides expressions. «No t’oblidis de l’arbre/ de l’alta quietud./ Si les arrels asseques,/ també t’agostes tu». Gràcies, senyor Espriu.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También