Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Per a què serveixen les mosques?

Com permet el Totpoderós la universal presència d´aquestes negres criatures alades?
Whatsapp

Diuen que en un concili de teòlegs medievals, els savis doctors allà reunits anaven cercant quina era l’ús, funció o servei que cada un dels éssers creats oferia a l’home, la Seva criatura predilecta, per Ell feta a imatge i semblança.

Amb prudent i meditada parsimònia anaven reconeixent admirats la perfecta obra del Creador, en descobrir el lloc clau que cada espècie ocupava per oferir-nos l’útil servei o serveis que aporta. El problema va complicar-se quan van intentar descobrir quina era la funció de les mosques. Com permet el Totpoderós la universal presència d’aquestes negres criatures alades, que devoren amb idèntica fruïció el més repugnant excrement o el més dolç dels pastissos? Bèsties que crien en els cadàvers, que molesten i amenacen permanentment la resta d’animals, home inclòs, durant els millors mesos de l’any?

Algú va suggerir que potser havien estat creades pel Diable. Però això era impossible, atès que només Déu posseeix el poder de crear la vida. El problema era gruixut, fins que finalment l’enginy mogut per la Providència va inspirar un vell doctor que sentencià: Déu les ha creat per recordar-nos sempre que el Mal, el Pecat, existeixen. Clavat! Problema resolt, uf!

Confesso que les mosques em són especialment antipàtiques. De ben petit vaig desenvolupar la mania contra aquestes negretes lliurades a eterns vols circulars a l’interior d’una habitació on la calor ha obligat a deixar la finestra oberta de bat a bat una estona. I no m’oblido de les varietats de mosca agressiva, com la mosca negra, la mouche qui pique dels francocanadencs, una de les quals em va deixar una mà unflada fins extrems inversemblants, i no pas a la vora del Sant Llorenç, sinó a la del Francolí. O els tàbacs, varietats parasitàries que xuclen la sang dels mamífers. Les vaig descobrir en el meu primer campament escolta a l’ermita de Santa Magdalena d’Ulldemolins. Un, que per primer cop abandonava el confort asèptic de la sala de bany urbana, va descobrir la generosa gamma d’incomoditats d’una latrina comunitària, una de les quals, i no la menor, eren aquests reconsagrats dípters la picada dels quals, una senyora punxada com una casa de pagès, és particularment dolorosa. Dues curiositats al respecte, els tàbacs només piquen on la pell és sota el sol. I dues, si un espera que la bèstia clavi la seva trompa, podrà fàcilment liquidar-la d’un piperot abans no ens inoculi el dolorós verí anticoagulant. Intentar-ho abans és tan difícil com enxampar una altra mosca qualsevol. Paciència i que clavi, llavors és nostra!

Dotades gràcies el pensament medieval d’una simbologia moral poderosa, les mosques esdevindran protagonistes discretes d’infinitat d’obres d’art. Especialment en natures mortes del barroc, on discretament compleixen la seva fi de recordar que, enmig la bellesa de les flors o la suculenta exquisidesa de les menges, s’hi amaga la presència malvada dels enemics de l’ànima.

Investigacions modernes, donades a conèixer recentment , indiquen que les mosques tenen un sistema nerviós més desenvolupat del que es creia. D’aquesta manera, quan amb la mà obliguem a volar a la mosca que se’ns ha posat a sobre, no ens limitem a desencadenar en l’insecte una reacció nerviosa elemental que en provoca el vol evasiu, no. De fet la sotmetem a una mena d’agressió emocional que li genera un determinat nivell d’ansietat i estrès que l’acompanyarà al llarg de la resta de la seva (afortunadament) curta vida. Ves per on, no es cansen de volar en cercle potser perquè les pobretes estan neurotitzades per culpa nostra. Quina credibilitat té aquest estudi? De debò que la classe mitjana semiculta occidental ha d’assumir més càrrega de culpabilitat pel simple fet de treure’ns literalment les mosques de sobre?

L’impacte de certs extrems de relativisme en el paradigma d’algun científic postmodern el mena a territoris grotescos. Amb franquesa, em costa d’acceptar que les mosques estiguin dotades de ment, per simple que pugui ser. Afirmo que els humans som bastant diferents d’elles, per sort. A desgrat que més d’un líder, partit, procés o moviment emergent a la moda ens vulgui fer creure, potser pensant que som una mena de massa de dípters, que la veritable democràcia, la que ells ens venen, consisteix en ingerir porqueria. Pel simple fet que allò que agrada molts bilions de mosques, no pot ser pas equivocat.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También