Per l’amor de Déu!

La imatge de Fèlix Millet sortint dels jutjats i exclamant escandalitzat, davant de l’allau de fotògrafs, «per l’amor de Déu!», explica perfectament per què és tan fàcil a Catalunya fer un programa com Polònia. Fins i tot en matèria de corrupció, Catalunya és un país a mig coure. El cas Palau de la Música, tot ell, n’és una demostració. No es pot anar pel món de les trames corruptes tenint la caixa forta amb els diners de les comissions il·legals al costat de les màquines de vending. No es pot enviar el conserge a buscar maletins amb lingots d’or pel carrer. No es pot carregar al Palau de la Música les despeses de tabac i apuntar-ho a les llibretes del comptable. I sobretot, no es pot celebrar la boda de la filla a compte del pressupost de la insigne institució musical catalana i fer-li pagar la meitat del pressupost del casament al consogre. Home, Millet, això no es fa! A Catalunya fan falta corruptes que tinguin més categoria. Amb personatges com Millet, Montull i la trepa no podem anar enlloc. Cal recórrer als pensaments inèdits de Josep Pla per trobar els adjectius que descriguin aquesta mena de català: «Un home ombradís, malfiat, anguilejant, esmunyedís, displicent, solitari, trist [...]. La careta que porta durant tota la vida li produeix un neguit intern febricitant. És un ésser humà que es fa -que em faig- pena».