Per partir-se de riure: El joc dels disbarats dels turistes

Riure, millor teràpia contra les situacions compromeses. L’humor soluciona malentesos i és símptoma de civilització. Dels xocs culturals neixen les situacions més rocambolesques i hilarants. El turisme n’és una mina!

12 noviembre 2017 18:02 | Actualizado a 12 noviembre 2017 18:08
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Hi ha una raça de turistes que surten de l’hotel tan disposats a estregar-se, i a amarar-se d’informació exòtica a proporcions iguals, que, per molt que s’ho hagin estudiat, quan fan el circuit de Gaudí, no acaben de digerir bé els noms del «Park Gai» o Park Güell, «La Perrera» o Pedrera, i la «Sangría Familiar» o Sagrada Família. De vegades proven a fer-ho a poc a poc: «Peg Favog, plassa Ca-ta-li-na?» 

Les traduccions lliures tenen la seva gràcia, anant pel carrer, una senyora panamenya em comentava «¡Fíjate! ¡Perruqueria!, ¡qué lindo! ¿Serà una peluquería para perritos?» Una japonesa reia molt amb Tarraco perquè vol dir «ous d’anguila», i ensenyant La dona amb l’ocell de Miró a un bus d’italians, tots van esclatar a riure quan vaig dir: «Eccola! la donna con l’ucello»! Mamma mia! Els moixonets italians tenen doble sentit! Com les cues per als canadencs francòfons, se’ls ha de fer fer una fila o una línia però com xalen si els fas fer cua: la queue! 

Xalen tant com els italians a Montserrat quan a les paradetes de mató descobreixen el pa de figa, quin riure! Un bus de francesos es va partir de riure quan una guia italiana explicava que els barcelonins van sovint al Pirineu a esquiar: va traduir de l’italià «vanno al Pirineo a sciare» (pronunciat xiare) al francès: «ils vont aux Pyrénées à chier» (pronunciat xier). Chier, és el que fa el caganer del pessebre, que com el porró, el tió, l’ou-com-balla o els castells, fascinen els forasters. 

Hi ha disbarats tan entranyables que no tenen preu. Una guia no sortia del seu astorament quan al final de la visita al Park Güell una turista li demanava: «però i els dracs? On són les gàbies amb els dracs?» 

Visitar Barcelona a fons pot resultar molt estressant pels més grans, més encara si s’ha de tastar la sangria, el cava, la xocolata amb xurros, les tapes... comprar una samarreta del Barça, una del Hard Rock Café, el vestidet de sevillana amb les castanyoles, el vano, les sabatetes per cada nét... de vegades quan arriben a la seva destinació número 1, la Sagrada Família, ja han perdut l’oremus: «-On és la part de Gaudí?, quant pesa aquesta església?»

«-Gaudí era el que estava casat amb la Gala?, hi ha un McDonalds aquí dins?»

«-Qui són aquests Sagrada, tan rics? Encara estan vius? A què es dediquen, a fer catedrals?»

Als més joves, el que els falla és la cultura religiosa sobretot als francesos, molts dels quals gràcies al turisme entren per primera vegada a una església. Ensenyant el vitrall de Lourdes a un grup de parisencs una nena aixeca el braç: «Lourdes, jo ho sé! És la filla de la Madonna!» i tot seguit, assenyalant l’altar major un adolescent pregunta encuriosit: «qui hi ha en aquest sarcòfag?» O sobre el baldaquí amb la creu al mig: «per què han penjat Jesús d’un paracaigudes?» Amb les escultures de Subirachs sovintegen les referències als herois del còmic, Sant Jordi és Batman? La Verònica és Slenderman?, i Longino a cavall, és un picador de la corrida?

Les preguntes dels nens, són les més divertides: «si no deixen pujar a les cantories, com han fet per construir el sostre?» i, per acabar, davant la tomba de Gaudí: «si el va xafar el tramvia i va pujar al cel, com és que està enterrat aquí dins? Del cel van caure tots els ossos?»

*Doctora en Periodisme i Ciències de la Comunicació i diplomada en Traducció i Interpretació, Tate Cabré ha treballat en premsa i televisió. És guia oficial de Turisme de Catalunya.

Comentarios
Multimedia Diari