Más de Opinión

Opinión Punto de vista

Per un model 100% renovable, 100% democràtic i de km 0

El retorn dels molins ha avivat vells fantasmes a territoris com la Terra Alta, especialment municipis, entitats agràries i conservacionistes

FERRAN CIVIT

Whatsapp
FERRAN CIVIT

FERRAN CIVIT

Catalunya està a la cua de la implantació d’energies renovables, tant en l’àmbit estatal com en l’àmbit europeu, malgrat haver-ne estat pionera 40 anys enrere. Aquest fet vergonyós, l’aprovació de la llei de canvi climàtic al Parlament de Catalunya el 2017 i totes les directrius europees al respecte, inclosa la Clean Energy Package for all European, motiven l’aprovació del Decret llei 16/2019 al Parlament de Catalunya per a alliberar de traves administratives i agilitzar la implantació d’energies renovables a casa nostra, tant en petit format com en gran. En gran, fins a 50 MW, ja que superior és competència de l’Estat espanyol.

Malgrat que els promotors de l’ICAEN creien que el gruix de les noves instal·lacions vindrien a través de la fotovoltaica, el decret ha servit, especialment, per recuperar antics projectes eòlics aturats amb la crisi econòmica i amb l’eliminació de les primes per part del PP. I, en alguns casos, en nous projectes que s’han superposat territorialment a aquests antics i només en comarques similars del Llobregat cap avall (de la Segarra-Baixa Anoia fins a la Terra Alta).

El retorn dels molins ha avivat vells fantasmes per part del gruix d’aquests territoris, especialment municipis, entitats agràries i conservacionistes. Són rebutjats generalment per estar «posats» expressament allà des dels poders de Barcelona, mentre no s’hi inverteix gaire en unes comarques depauperades i no es té cap poder de decisió; per «afectar» el paisatge en territoris que viuen de l’agricultura i el turisme rural; per pertànyer a empreses de l’Ibex-35 bàsicament i perquè el territori no «rep» cap mena de compensació més enllà dels impostos bàsics i de no generar gaires llocs de treball permanents.

Per tant, tenim dues necessitats que no han de ser contraposades i que han d’esdevenir complementàries, ja que tenim una emergència planetària anomenada canvi climàtic i una emergència nacional anomenada despoblament-envelliment-empobriment de les comarques on s’instal·laran aquests parcs. Per a satisfer les demandes globals energètiques de Catalunya el 2050, segons estudis de l’ICAEN i de CMES, hem d’ocupar amb la tecnologia actual un 2-3% del territori per a abastir totes les necessitats energètiques (o sigui, tot allò que ara funciona amb energia fòssil i nuclear) del país encara que totes les cobertes del país estiguessin plenes de plaques fotovoltaiques. Si no es fa això, s’haurà d’importar l’energia de tercers països com Espanya o França amb 40 línies de molta alta tensió (MAT) de 400 kW, cosa que implicaria també molta contestació territorial, ja que serien gairebé totes les comarques que tindrien aquestes línies dirigides cap a les àrees metropolitanes, les grans consumidores. I, recordem, que la segona àrea metropolitana i industrial del país, altrament gran consumidora, és la liderada per Tarragona-Reus.

Davant d’això, què podem fer perquè esdevingui compatible el progrés territorial i el foment de les energies renovables?

Principalment, canviar de paradigma. Ara estem en un model centralitzat de producció. Poques empreses decideixen com i a on es produeix l’energia, generalment amb energia fòssil o nuclear i lluny dels centres de consum. Però, aviat, aquest model serà en energia renovable. Renovable, però centralitzat. Hem de passar a un model descentralitzat o distribuït, on aquell que consumeix se la produeix. Per tant, alhora, tots passem a ser de consumidors passius a productors actius a través de comunitats energètiques.

El que significa és que cada territori hauria d’assumir les responsabilitats que li pertoquen. Sigui en l’àmbit de municipi, mancomunitat, comarques o vegueries (per exemple, les Terres de l’Ebre articulades a través de COPATE) cada territori hauria de tenir la seva estratègia per a ser 100% renovable, 100% democràtic i de km 0, energèticament parlant.

Qui més consumeix és qui més esforços ha de fer i no externalitzar la seva obligació a territoris tercers. Això va de corresponsabilitat. Deures per a tothom i si un cop fets els deures, veiem que no es poden abastir de més energia renovable al seu territori, aleshores estaria bé que els territoris deficitaris demanin/comprin/compensin als territoris excedentaris per a la seva energia en peu d’igualtat. Vaja, que si el territori aporta, el territori rep.

Aquesta situació encara és inèdita i a Catalunya no tenim les competències estatals per a fer-ho, però hem de començar a treballar-hi per a fer possible la resposta a les dues emergències, la planetària i la territorial. I, certament, anem tard. I això només és un canvi de paradigma que ha d’anar acompanyat de desenes d’accions per a fomentar l’autoconsum, l’estalvi i l’eficiència energètica i la modificació dels patrons de consum i de mobilitat. Tenim pendent fer una sobirania política en forma de república, ara ens toca exercir també la sobirania energètica.

Temas

  • Punto de vista

Comentarios

Lea También