Periodisme: Elogi de la bondat

Els periodistes tenim una norma no escrita que diu que hem d’intentar no parlar de nosaltres. La nostra feina és explicar el que li passa a la resta de la ciutadania. Per això els hi demano disculpes perquè aquest article tracta del que ens passa. Ho vam fer el passat dimarts, dia 27, tres dels periodistes que els acompanyem en aquestes pàgines i que compartim el fet d’haver estat degans del Col·legi de Periodistes de Catalunya: el Josep Maria Martí, la Neus Bonet, i jo mateix.

Ens vam trobar per celebrar els trenta-cinc anys del Col·legi, amb els altres exdegans (Salvador Alsius, Joan Brunet, Sebastià Serrano); amb el record dels que ja formen part de la memòria (Carles Sentis, Josep Pernau, Montserrat Minobis i Josep Maria Huertas) i amb l’actual Junta, que presideix Joan Maria Morros. Va ser un acte d’emocions i de reflexió. I també de tristesa perquè unes hores abans havíem conegut la notícia de l’assassinat dels periodistes David Beriain i Roberto Fraile, mentre feien un reportatge sobre la caça furtiva a Burkina Faso.

Les paraules agafaven un sentit dramàtic i real sobre la funció d’aquest ofici nostre. Els mitjans han recuperat entrevistes amb David Beriain. En una d’elles (revista Nuestro Tiempo, gener 2017) li pregunten «Ser un bon reporter té a veure amb ser bona persona?»

I Beriain desvia la resposta cap a un altre periodista: «Miguel Gil, per exemple, va mostrar molta entrega per aquesta professió i per les persones sobre les quals informava. I és una de les poques bones persones que conec en aquest món tan caïnita del periodisme, i més del periodisme de conflicte. Ningú li posa un però. Mai he escoltat res dolent d’ell. Per què? Perquè era una bona persona. Estic segur que no es pot ser bon reporter sent mala persona. Nosaltres vivim de l’empatia, de generar confiança i de respondre a aquesta confiança. Em resulta molt difícil pensar que això es pugui fer sense ser bona persona. Jo no sé si sóc bona persona ni si sóc bon periodista, però si em dónes a triar, prefereixo ser millor persona».

Amb Miguel Gil, que ahir citava Antoni Coll en el seu article, hi vaig mantenir una llarga conversa just abans que se n’anés a cobrir el conflicte de Sierra Leone. Allí va morir assassinat en una emboscada guerrillera, el 24 de maig de l’any 2000. Em va explicar que havia exercit d’advocat, però va creure que el periodisme era una professió més apropiada per millorar el món i se’n va anar a la guerra dels Balcans, disposat a intentar-ho. Allà va aprendre l’ofici de la mà de periodistes veterans. Es va implicar amb els que patien, amb les víctimes. Va guanyar premis i el reconeixement dels seus companys.

A la primavera de 1999, Miguel Gil va gravar a Kosovo les imatges de trens plens de famílies kosovars expulsades del seu país per les tropes sèrbies. Les imatges recordaven els trens de l’Holocaust. Van commoure al món. Van ser decisives per a la intervenció internacional en el conflicte. Van canviar el rumb de la història. Després, va ser un dels escassos periodistes que va trencar el cèrcol imposat pel president rus, Vladímir Putin, sobre Grozni, a Txetxènia.

Periodistes com David Beriain, Roberto Fraile o Miguel Gil donen sentit a la nostra professió, com també els milers i milers de periodistes honestos, que fan la seva feina pensant en el bé comú. D’això vam parlar en el Col·legi. Perquè en la nostra professió el concepte del ‘bé’ necessita anar acompanyat de moltes paraules. I em perdonaran de nou, però aquí em limitaré a donar la meva visió, molt personal i subjectiva, sobre com entenc el periodisme després de moltes experiències i converses, com la que vaig mantenir amb el Miguel Gil.

Per mi, el concepte de ‘bondat’ en el periodisme passa per ser independent; crític amb els poderosos. I compromès amb els dèbils. Profundament lliure, incòmode. Un periodisme que reivindica l’ètica a l’hora de cercar la veracitat dels fets, de forma honesta, mai neutral davant de la injustícia. Un periodisme basat en el mestratge entre generacions. Que aposta pels valors del diàleg, el reconeixement de l’altre, la concòrdia, la solidaritat, els drets humans...

Ho vaig dir al Col·legi recordant la figura del Josep Maria Huertas. I avui, disculpi’m per seguir parlant de periodistes, ho faig en memòria de David Beriain, Roberto Fraile, Miguel Gil, i de tots els que exerceixen l’ofici amb la mateixa dignitat, i que creuen que poden millorar el món amb la seva feina.

Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.