Periodisme i equidistància. El tràveling en un congost de ‘La pelota vasca’

Queda ben palès el difícil que és situar-se al mig dels conflictes si 
es volen explicar bé, i que és una mecànica certament complicada per evitar xocar amb les parets. O que se’t menginLa mirada

19 noviembre 2019 08:50 | Actualizado a 19 noviembre 2019 11:27
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

La pelota vasca (2003) és un magnífic documental de Julio Medem sobre el conflicte basc. Opinions de tots «els colors del verd» de la cançó de Raimon aplicats a l’espectre polític, tret del PP, que va declinar sortir-hi. Per il·lustrar cinematogràficament la posició del periodisme, caracteritzat per la càmera de cine, Medem fa un llarguíssim tràveling en un congost. Queda ben palès el difícil que és situar-se al mig dels conflictes si es volen explicar bé, i que és una mecànica certament complicada per evitar xocar amb les parets. O que se’t mengin.

Vaig ser un dels entrevistats al film, amb el propi Medem al davant meu amb la càmera a l’espatlla, buscant els espirituals «plans voladors» en els quals ell i càmera corren cap a tu i, quan són a un pam, l’objectiu s’eleva cap al cel: precioses imatges d’un gran creador de bellesa. Va ser un honor tancar les últimes seqüències amb l’amic Bernardo Atxaga: des del compromís ètic i deontològic de cadascú, tots dos hem transitat per les equidistàncies professionals, que naturalment ens han costat desgast a babord i estribord. Va ser enriquidor dedicar hores a comentar-ho amb en Medem mentre estava engiponant el guió i mirava de sortejar les escores. Medem és psiquiatre, coneix l’ànima humana amb l’instrumental del metge i és un tros d’artista capaç de retratar-la.

Vaig rebre de valent amb l’equidistància com a adjectiu estigma. L’equidistància era segons l’esquerra un signe de tebiesa i comoditat. Per a la dreta, directament complicitat amb la violència, encara que aquella praxi, que jo vaig denominar musicalment «polifonia de fonts», sempre inclogués com a interlocutors fonamentals les víctimes i les forces de la seguretat de l’Estat. Conservo, per exemple, un record extraordinari de María San Gil, tinenta d’alcalde del PP a Donostia, presidenta del partit a Euskadi i candidata a la lehendakaritza, el 2005. Va ser esfereïdor sentir-li contar com va veure morir assassinat el seu company i amic Gregorio Ordóñez mentre dinaven plegats en un bar de la Parte Vieja.

Quan els conflictes són oberts de viu en viu, els equidistants molesten a dreta i esquerra, perquè dreta i esquerra han pres partit d’una manera molt activa, i als més militants els sembla que tenen tot el dret a blasmar els qui no fan com ells, als quals qualifiquen segons un gradient que pot anar dels retrets de feblesa a les acusacions de traïdoria. Gabriel Celaya i Rafael Alberti ho van definir en el terrible moment del franquisme, i tots dos van tenir la fortuna de precioses músiques sobre la música dels seus versos. A Celaya el va cantar Paco Ibáñez: «Maldigo la poesia del que no toma partido,/ partido hasta mancharse». A Alberti, Manuel Gerena: «Porque tu no estàs, ni estamos,/ para fuegos de artificio,/ cuando apenas respiramos».

Va ser un honor tancar les últimes seqüències del film amb Atxaga

El Procés ha reeditat el malnom de l’equidistància. Del punt de vista polític ja seria legítimament dubtós desacreditar els qui legítimament també no volen alinear-se ni amb els uns ni amb els altres. Filosòficament, la sentència d’Aristòtil versada al llatí «in medio virtus» s’ha anat reciclant amb fortuna al llarg dels temps. En els annals del periodisme informatiu, encara avui en dia la regla d’or més argumentada és la de la imparcialitat, la tendència a una visió el més objectivable possible –en oposició a subjectiva– i la metodologia que ho permet, que és el contrast de visions, el donar espai al major nombre de veus possible, d’aquí el meu recurs musical a la polifonia. Cito el gran Pedrell: «Marcha de las voces moviéndose independientemente las unas de las otras, de manera que formen unidas un tono armónico».

De manera que, periodísticament, reivindico l’equidistància, encara que el paisatge mediàtic no sigui l’idoni, esbiaixat per adscripcions tàctiques, estratègiques o ideològiques, que ressusciten el fantasma de la premsa de partit que ja havia entrat en obsolescència programada. La libèrrima llibertat d’informació ha de preservar aquesta concepció del periodisme, com ha de preservar que els mitjans, capçaleres i periodistes que en volen quedar al marge, ho pugui fer sense ser insultats.

El que ja seria massa bonic és que el concepte musical d’harmonia que predica l’il·lustre mestre tortosí, gaudir de la unitat a partir de la diversitat, entrés a la política. Que Espanya contemplés la nació de nacions i que Catalunya visqués amb normalitat institucional que la meitat és independentista, l’altra meitat no, i que Catalunya no és una o l’altra sinó la suma de totes dues i de totes les identitats concèntriques que se sentin catalanes, espanyoles, i catalanes i espanyoles. Així vaig tancar la meva intervenció a La pelota vasca, parlant no de catalans sinó de bascos. Aleshores era inimaginable que calgués reformular aquella frase en termes d’aquí.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Comentarios
Multimedia Diari