Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Periodisme i piruletes de xocolata

‘30 Minuts’. El programa de reportatges celebra 35 anys amb un debat on es posa sobre la taula el periodisme d’investigació, que escasseja perquè val diners i requereix temps

FÀTIMA LLAMBRICH

Whatsapp
FÀTIMA LLAMBRICH

FÀTIMA LLAMBRICH

Un pastís cridaner per celebrar els 35 anys. 35 és una bona edat per decidir i no haver de donar explicacions, també per haver adquirit saber i hàbits, per haver-se situat. És una edat a vessar d’energia, i s’ha de cremar perquè no exploti. El pastís és de cartró, però ple de piruletes de xocolata; de pastisseria bona, que en diuen. Als 35 encara es pot arriscar, es pot trencar esquemes i córrer per fugir i córrer per apropar-se als penya-segats sense caure-hi. Xocolata blanca combinada amb melmelada de freses per als qui desafien els sucres! Si hi ha més periodistes que piruletes, esta celebració pot acabar amb una guerra dolça.

Comença tot amb un punt de nostàlgia, o dos; quan el Joan Salvat -el primer director del programa 30 Minuts de TV3- explica que als inicis, quan la criatura acabava de néixer, quan veien un tema molt interessant, feien la motxilla i agafaven un vol, creuaven l’Atlàntic i durant dies no paraven de trepitjar terreny i entrevistar. S’impregnaven i descobrien, perquè després se n’assabentés l’audiència. I a l’Ariadna Oltra, que ja és d’una altra generació, li salta l’alarma. Ara és impensable. Hi ha més filtres i molts menys diners. I un vapor de tristor es cala a la sala entre els qui no hem conegut l’època de bonança.

L’Eduard Sanjuan, que també va dirigir el programa -24 anys després del Salvat- aporta un bri de llum i posa de relleu la importància que el 30 Minuts estigui en antena en prime time en uns moments en què els mitjans públics de comunicació d’arreu ja no aposten tant pel reporterisme perquè val diners. I recorda quan va anar-se’n al Canadà en un viatge amb el rei; el pare del rei que va arribar diumenge a Barcelona acompanyat de casserolada de protesta. I que el viatge s’aprofitava més per fer reportatges dels canadencs que no pas del monarca.

L’economia submergida és el 30 Minuts que el Joan Salvat mai no va poder fer, perquè les fonts no volien parlar d’això a càmera. Un tema immortal que pot recuperar 35 anys després. Al Sanjuan se li va resistir la segona part sobre el Cas Palau -el desfalc del Millet i el Montull-, perquè alguns protagonistes no s’hi posaven, al telèfon. I entre el públic, dos homes es fan un comentari, com un acte reflex un toca l’altre com si li digués: «mira, li ha passat com a naltros» o «no té el que naltros tenim». No tinc clar si són directius d’una productora, no goso preguntar-los-hi perquè una cosa és periodisme i l’altra xafarderia. Així que em quedo amb el gest i ho deixo estar. I, per tant, valtros també us quedeu sense saber-ho. Expliquen que un reportatge no és una notícia que dura més temps, ha d’aportar un plus i un altre. Carles Solà, que dirigeix ara el programa, va fer el seu primer 30 Minuts sobre la SIDA i els heroïnòmans; va estar tres mesos per un Raval que no és el d’ara. Era un «current affairs», diu; actualitat. Un reportatge no és un documental. És l’hora de menjar piruletes, també n’hi ha de xocolata negra. No n’hi haurà prou per acontentar tothom, el 30 Minuts és un dels programes de la casa que atreu els periodistes.

Canvi de debat. Tres periodistes internacionals per parlar del futur del reporterisme i del periodisme d’investigació. Una és Natàlia Rodríguez, tarragonina que fa reportatges i documentals per a la cadena cultural ARTE i per a France Télévision. «Per fer una bona peça necessitem temps i diners que el periodisme ara no té. En alguns casos, el temps i els diners són una voluntat política», sentencia la periodista de Tarragona. I explica que el sector audiovisual francès té potència i continua finançant els documentals. La crítica de televisió Mònica Planas modera la taula i preguntant posa de relleu les diferències entres els tres periodistes. Sophie, del programa de reportatges Four Corners de la televisió pública australiana ABC, fa constar que la reputació del programa ve donada perquè comproven amb diferents fonts allò que expliquen, però per contrastar la informació cal temps. La Sophie entén els reportatges apropant-se als fets i, si cal, gravant amb el mòbil. I la Natàlia diu que això, als d’ARTE, els posa els pèls de punta, que volen imatges molt ben gravades. I es comenta si hi ha periodisme objectiu o si el que hem de demanar-li és honestedat. Denis Delestrac fa una reflexió: sempre la primera idea la tirem, perquè és l’evident. Fa referència a la música que es tria per ambientar una escena però és extrapolable.

Encara queden unes quantes piruletes, alguna de xocolata amb llet i fruits secs que aporten molta energia, per a uns periodistes que encara tenen molt recorregut a fer amb pocs diners. Perquè això ha quedat clar que és un mal generalitzat, els mitjans de comunicació no tenen diners. «Ara l’audiència vol que el resultat de la investigació confirmi el que ells pensen», deixa anar la Natàlia d’una manera que queda evident que no va amb ella.

De fet, a les fonts i a l’audiència, les piruletes els haurien d’amargar més que endolcir, seria el clar símptoma que han estat fetes en una bona cuina periodística.

* Periodista. Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense Cadàver/Sin Cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.

Temas

Comentarios

Lea También