Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Perspectives del Canvi Climàtic. Tercera causa de la migració després de la violència i la fam

Mes de gener d’ensurts majúsculs. Episodis extrems, ja ens hipodem anar acostumant diuen els experts, mentre tenim calor al febrer i margarides en flor, inundacions i ratxes de vent rècord de 145 km/h

Lali Cambra

Whatsapp
Perspectives del Canvi Climàtic. Tercera causa de la migració després de la violència i la fam

Perspectives del Canvi Climàtic. Tercera causa de la migració després de la violència i la fam

Ha estat un mes de gener d’ensurts majúsculs. Soc a 30 quilòmetres al sud de Tarragona i vaig sentir i notar l’explosió d’Iqoxe. Només mitja hora després, en posar la ràdio -beneïda ràdio amb dia mundial propi celebrat dijous-, vaig esbrinar què havia estat el soroll que uns veïns van pensar que era un petit terratrèmol i d’altres vam atribuir a una grua deixant caure pes a plom al carrer del costat, sense consideració. Setmanes després el brogit de la mar ens despertava (i no visc a tocar de platja) arremetent contra les roques dels penya-segats de les cales.

Mig adormida, vaig pensar que s’enderrocaven cases. La beneïda ràdio que escolto va seguir fil per randa les vicissituds del Glòria, tot i que va seguir més les de Girona i Barcelona que les d’aquí. Res de nou, Catalunya de primera, de segona i de tercera i després, la dels altres. Vaig recordar l’horror de la inundació de finals d’octubre. Episodis extrems, ja ens hi podem anar acostumant diuen els experts, mentre tenim calor al febrer i margarides en flor, inundacions i ratxes de vent rècord de 145 km/h (aquestes sense intervenció del Glòria ni que cap ràdio el mencionés, a casa dels altres) i llevantades que semblen no tenir fi.

Mentre s’acaben d’avaluar les destrosses, els municipis turístics corren a ressituar el ciment dels passejos i la sorra i l’aigua on se suposa que han de ser (tot i que sigui contranatura); ens lamentem per un delta de l’Ebre per al qual no arriben les solucions tot i que el problema el tenim més que diagnosticat (fins que sigui tard, del tot?).

Recordo el que em va dir una migrant d’Hondures que vaig conèixer a Piedras Negras (Mèxic): la seva família, pagesa, va haver de marxar del poble per la sequera. D’allà van anar a parar a San Pedro Sula, una de les ciutats més perilloses en un dels països amb els nivells d’homicidis més elevats del món. No van durar gaire a San Pedro Sula perquè havien de pagar a les mares «el derecho de piso», «la vacuna», una extorsió als negociants que s’ha de formalitzar setmana sí setmana també sigui quin sigui el teu negoci, encara que sigui vendre roba barata o pa pel carrer. «Es pot dir que el canvi climàtic és la tercera causa de migració, després de la violència o la fam, però les tres estan lligades entre si», explicava al diari El País Pablo Escribano, especialista en canvi climàtic i migració de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM).

El periodista Jacobo García va ser qui hi va contactar per fer un article terrible sobre Hondures, molt recomanable: el municipi de Cedeño, al sud del país, perd vora un metre i mig de territori a l’any, menjat pel mar. A banda de menjar-se el poble, la pesca ja no existeix, els manglars ja no hi són i els pous estan secs. S’ha empassat quatre carrers, les cases i negocis de 600 famílies i les que queden al municipi poc fan, més que esperar que el mar acabi el que ha començat abans d’emprendre camí cap a una ciutat o cap al nord. Hondures és un dels tres països del món que rebrà més l’impacte del canvi climàtic. Que rep, de fet.

La sequera a Amèrica Central afecta el que es denomina Corridor Sec, una zona paral·lela al Pacífic que baixa des de Chiapas, a Mèxic, fins a Panamà, travessant Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua i part de Costa Rica. Excepte costa-riquenys, n’he parlat amb gent de tots aquests països. A on? A Nuevo Laredo, a Piedras Negras, a Ciutat de Mèxic, a Tenosique. A Mèxic, país immens que han de travessar per mirar d’arribar als Estats Units, destinació final a la qual van atrets per cants de sirenes, empesos per mars que es mengen pobles, sequeres que mata animals i cultius i violència que amenaça els fills. El pas, però, a Mèxic i als Estats Units està barrat. Per terra i per mar.

La comunitat internacional desconfia de la capacitat i voluntat del govern hondureny per actuar pel canvi climàtic i/o per defensar els activistes ecologistes del país. Tampoc no es veuen accions contundents, coordinades i eficaces ni en l’àmbit local ni a les Catalunyes de primera, segona o tercera. Ni a Espanya o Europa, on el mar, en aquest cas, s’encarrega d’empassar-se ja no només terra sinó els homes i dones que fugen d’altres guerres, d’altres sequeres, dels canvis climàtics en altres indrets.

El pas barrat per terra i per mar i sense actuacions fermes de les administracions comportarà més hondurenyes varades a Mèxic o mirant de creuar als Estats Units per llocs més perillosos que els deserts de Sonora i Arizona. Tindrem més morts al Mediterrani, mentre mirem cap a una altra banda. Són aquests episodis extrems als quals també ens haurem d’acostumar? Als quals potser ja ens hem acostumat?

Temas

Comentarios

Lea También