Plaers i tortures. Assaborir la vida

S’han deixat els flotadors de la nena a casa, els que li posen als braços, estampats amb les cares dels dibuixos animats. Se n’adonen quan ja són a la platja, poc abans d’entrar a l’aigua; i li deixen un d’aquells rodons que van a la cintura.

I la nena s’endinsa a la mar tres passes, perquè amb tres o quatre passes ja li sembla que està en una zona ben profunda; i perquè la mare tampoc la deixaria anar més lluny. Quan s’inclina per posar-se a nedar, el nou artefacte que l’ha de salvar, la tomba cap per avall i li queda el cap sota l’aigua.

Descobreix així un gran plaer a l’abast de molts: percebre la transparència de l’aigua i veure-hi les pedretes de tonalitats marrons i grisoses. Aquells pocs segons gaudeix enmig del patiment, és una nova realitat que no se li havia ocorregut. S’incorpora perquè li falta l’aire, alhora que la mare –que no li treu els ulls de sobre, perquè creu que als menuts no se’ls pot deixar sols– ja ha arribat per ajudar-la.

I aquella imatge, aquella sensació –ara no ho sap– però l’acompanyarà sempre i li recordarà que la vida té instants fascinants i que són possibles i assequibles. Amb els anys, potser ha descendit tres pams més de profunditat, no gaire més, perquè no s’hi acaba de veure en un medi que no és l’habitual però obrir els ulls i trobar-se amb els quatre peixets, dos roques i la immensitat del mar continua semblant-li un gran plaer. Fer submarinisme ja deu ser…!

Les abraçades i els records

Fer abraçades és un plaer, esta invasió –tolerada– del cos de l’altre. Hi ha gent amb qui ens abracem amb naturalitat, un gest que amb d’altres, no ens acaba de sortir. La mort és una tortura, la mort de l’altre, és clar. Amb la mort s’acaben les abraçades.

No cal contenir-se tant perquè la vida ja ens manlleva prou. I seure a la falda del pare i abraçar-se, encara que la nena tingui gairebé quaranta anys perquè l’important és el rol pare-filla, no els anys i les aparences.

I cantar a la cuina la cançó de l’estiu de la tele –«ja hi tornem a ser, s’omple de calor la televisió… I com cada estiu no ens estem de res…»– i ballar-la tots dos i cridar més fort quan diuen «Canya a TV3!, Canya a TV3», com si se la sabessin, com si l’haguessin assajada, com uns artistes. La tortura de la mort es compensa amb el plaer de la memòria. 

Podem canviar la vida

I una amiga que li diu a l’altra que està embarassada, que tem que li canviarà la vida i una altra a qui la vida ja li ha canviat, que acaba de ser mare, quanta felicitat!; encara que el nounat s’expressi amb el plor i no amb la rialla, que de riure encara no en deu ni saber.

I ho fa amb desmesura el nen, perquè ni es deu plantejar reprimir-se. Potser no cal reprimir-los tant els sentiments, no sigui que ens acabin torturant. El plaer de l’expressió, la incertesa del feedback, la por al rebuig, aquell benestar quan ens mostren afecte. El vertigen de saber que un dia tot s’acabarà i la sort de ser-ne conscients, que ens permet lluitar per allò que desitgem, que ens permet canviar la vida.

Que ens agafi un ruixat d’imprevist i quedem xops i llampegui i troni, quin espectacle visual i de sensacions; i quina poreta, d’aquelles pors suportables, que són més d’incomoditat que no pas de pànic. O tombar-se a la platja i mirar el cel ple d’estrelles i ser conscients que no podem abraçar-ho tot, que ens falten vides i l’única que tenim tampoc ens dóna per a tant. Per això és tan important saber-la administrar i modificar l’estratègia quan ens canvien les cartes.

No es pot obviar que per alguns la vida és una tortura, pels que estan esclavitzats, pels que no tenen ni els mínims recursos per cobrir les necessitats bàsiques, per molts d’altres. Podem buscar la felicitat fugissera, perquè la perenne no s’escau massa. Caminar per la muntanya i nedar al mar, posar-nos reptes per assolir-los, somriure, agrair i gaudir el que tenim. I, de tant en tant, posar-nos un flotador a la cintura que ens capgiri, que ens permeti descobrir petits plaers, veure i viure la vida des d’una altra perspectiva.

Fàtima Llambrich és periodista. Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense cadàver/Sin cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.