Planificació energètica territorial

Cal aprovar una moratòria per tramitar un instrument de planificació energètica territorial que ordeni les àrees de generació, les línies d’evacuació elèctrica i les subestacions i les infraestruc-tures de distribució de l’H2

02 marzo 2021 09:20 | Actualizado a 02 marzo 2021 09:37
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Els darrers mesos s’ha fet públic el projecte de l’Hidrogen Verd Catalunya Sud impulsat per la URV, recolzat pel govern de la Generalitat i que opta als fons europeus Next Generation EU.

El projecte té la voluntat que les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona esdevinguin un important centre de producció d’energia elèctrica per a la seva transformació en hidrogen (H2), combustible alternatiu al petroli.

La idea és que a partir de l’electricitat provinent de fonts d’energies renovables (bàsicament solar i eòlica), mitjançant un procés d’hidròlisi de l’aigua, es generi H2. Una vegada transportat als punts de consum (vehicles, indústries, edificis...), serà utilitzat com a combustible a través de piles d’hidrogen. Dispositius que el tornaran a transformar en energia elèctrica amb l’aportació d’oxigen.

Aquest projecte és una bona oportunitat per mantenir la URV com a referent en el sector de la química i posicionar-la en un nou nínxol amb projecció de futur i alt valor afegit.

També permet assegurar una necessària transició energètica per a quan finalitzi la vida útil de les centrals nuclears, alhora que facilitarà la reconversió industrial que el sector petroquímic ha d’afrontar a Tarragona.

Pel que fa a inversió, es tracta d’una iniciativa que aspira a captar 6.000 milions d’euros en els pròxims deu anys, dels quals un 25% haurien de ser de fons europeus; amb la consegüent generació de llocs de treball qualificats.

La producció d’energia a partir de fonts renovables es preveu fer, bàsicament, amb plantes fotovoltaiques i eòliques que necessiten una gran ocupació de sòl. Fet que, ja el dia d’avui, està provocant múltiples conflictes territorials.

De fet, durant els darrers mesos, arran de l’entrada en vigor del Decret llei 16/2019, de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls a les energies renovables, que ha liberalitzat el sector de les renovables s’ha produït una allau de sol·licituds per implantar plantes solars i eòliques en sòl rústic. Tsunami que està sent difícil de digerir pels ajuntaments i, fins i tot, pels diferents departaments de la Generalitat, impulsora de la normativa.

Al mateix temps, pel seu compte, Endesa ha projectat una planta de generació d’hidrogen a l’Espluga de Francolí amb una inversió de 181 milions d’euros, respecte a la que l’Ajuntament ja s’ha pronunciat en contra.

I una nova contradicció: En aquesta passada campanya electoral, la majoria de partits han fet seu el projecte de l’Hidrogen Verd alhora que els electes locals dels mateixos partits reclamen que s’aturi l’allau de projectes desproporcionats que arriben als taulells de les seves oficines.

No s’hi val la postura dels NIMBY (acrònim de l’anglès «No al meu pati de darrere») que no volen a casa seva cap infraestructura que els sembli perjudicial.

Cal que el país faci la transició a les energies renovables, però no a costa dels de sempre ni a canvi de res. Per això, es fa necessari replantejar la llei i aprovar una moratòria per tramitar un instrument de planificació energètica territorial que ordeni els centres o àrees de generació, les línies d’evacuació elèctrica, les subestacions elèctriques i les infraestructures de generació i distribució de l’H2.

Pla que ha de vetllar, a la vegada, per la sobirania energètica i per la preservació de sòls i paisatges valuosos. El seu marc territorial ha de ser el país, ha d’establir condicions d’integració, apropar els punts de producció dels de consum i fixar mecanismes de reequilibri territorial amb compensacions concretes per a les àrees receptores d’aquestes instal·lacions. No s’hi val a imposar. Cal comptar amb l’acord del territori.

Segons el decret esmentat, les instal·lacions de producció d’energia amb una potència superior a 100 kW connectades a la xarxa elèctrica (que són les que s’estan escampant com una pandèmia) tenen la consideració de «sistema urbanístic de serveis tècnics d’utilitat pública». Això permetria a l’administració escollir les millors situacions, expropiar sòls per després licitar la construcció i explotació d’aquestes plantes, repartir els beneficis i evitar l’egoisme dels escollits. D’aquesta manera també es podrien controlar millor les condicions d’integració de les plantes, afavorir als petits productors més que a les grans multinacionals i prioritzar projectes en funció de les necessitats del país.

No pot ser que empreses intermediàries i desenvolupadors de projectes comprin a uns pocs propietaris a canvi d’un suculent lloguer, ni que els ajuntaments afectats cobrin abundants taxes i impostos i que els pobles veïns no se’n puguin beneficiar.

La planificació ha de compensar les molèsties i distribuir justament els beneficis per potenciar el desenvolupament rural i l’equilibri territorial, dotant a les zones afectades de serveis de proximitat: escoles, llars d’infants, centres de salut, programació cultural, fibra òptica, subministrament elèctric digne, i desenvolupant polítiques de turisme sostenible, de gestió agrària, forestal i ramadera, de comerç de proximitat...

No repetim els errors dels últims 60 anys comesos arran de la implantació de la petroquímica i les centrals nuclears a la Catalunya del Sud.

Aleix Cama Torrell: Arquitecte urbanista. Postgrau en direcció pública local.

Comentarios
Multimedia Diari