Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Plàcid Vidal: els inicis en la literatura del jo

Fina Masdéu

Whatsapp
Old fashioned vintage typewriter on wooden desk

Old fashioned vintage typewriter on wooden desk

Actualment, a Catalunya, la literatura del jo -me-mòries, epistolaris, retrats, diaris…- compta amb un prestigi i una producció que no tenia fa poc més d’un segle, quan Plàcid Vidal va decidir conrear aquest gènere, prou conscient del terreny poc adobat en què s’endinsava: «La nostra literatura està mancada d’obres biogràfiques [...]. Jo no vull ésser un de tants escriptors que juguen el seu paper en l’espectacle de la vida sense preocupar-se de deixar esment dels seus records personals en comunió amb els companys d’idealitat». (Els singulars anecdòtics, 1920: 153).


El memorialista -que interpretava com un bon auguri per a la seva vocació el fet d’haver nascut el dia de Sant Jordi- va sentir-se de ben jove atret per la literatura i va formar part del Grup Modernista de Reus, conegut també com la colla de l’Aladern, en referència al pseudònim del seu germà Cosme, el qual n’era l’aglutinador i l’ànima des de la llibreria-impremta La Regional -al número 31 del carrer de Jesús-, que va regentar des de mitjan 1897 i fins a finals del 1898. Amb el seu ajut, Plàcid Vidal aviat va començar a publicar poemes, relats i breus cròniques literàries a la premsa local i comarcal. 

Quan Josep Aladern tanca la llibreria de Reus i es trasllada a Barcelona, Plàcid Vidal l’hi acompanya, convençut, com altres joves amb qui compartia l’Ideal, que allí assoliria la glòria literària; però aviat va entendre que això seria difícil, en un ambient molt marcat per l’hegemonia noucentista i en el qual, a més, la procedència des d’àmbits rurals era un hàndicap considerable. Tanmateix, el desànim no el va vèncer i, quan li ho permetien les poc gratificadores feines que li aportaven la supervivència, escrivia frenètic i enderiat: en una dotzena d’anys havia publicat tres volums de poesia, una trilogia novel·lística i diversos relats, si bé les crítiques a la premsa i en els cenacles literaris no li eren gaire o gens favorables.

Potser per aquests motius va començar a escriure els seus records. Els precedents, entre 1905 i 1906, serien un article publicat a la revista Pàtria Nova, evocant el tracte amb el prohom reusenc Josep Güell i Mercader, i tres més a Catalònia, dedicats respectivament a Giuseppe Parodi, Anton Isern i Jaume Pahissa. L’autor, des de l’experiència d’haver-los conegut-com demostra utilitzant la primera persona-, n’aporta uns esbossos de retrat etopeic.

És amb la iniciativa de publicar unes siluetes a Panteisme que el projecte anirà agafant forma. Vidal explica que van fundar aquesta revista entre cinc amics -que alhora n’exercien de directors-: Josep M. de Sucre, Ricard Ballester, Joaquim Biosca, Francesc Recasens i ell mateix, i que «en el primer número jo hi vaig emprendre una sèrie de siluetes literàries de companys meus, intitulada ‘Els singulars anecdòtics’. Fou començada amb la silueta d’Alfons Maseras». (L’assaig de la vida, 1934: 298), a la qual seguirien, en números consecutius, la de Joan Puig i Ferreter i la d’Anton Isern; en el quart i darrer hi havia d’aparèixer el retrat d’Hortensi Güell, però una malaltia va impedir-li d’enllestir el text -que publicaria el 1913 en el volum d’homenatge dedicat a la memòria del fill de Güell i Mercader. Altrament, Panteisme tingué una vida curta: només en van sortir quatre números, entre el 15 d’octubre i l’1 de desembre de 1911.


No és fins nou anys més tard que Vidal reprèn el gènere, quan «tot revisant els números de la suspesa revista Panteisme, se’m despertà un fort anhel de continuar la col·lecció de siluetes d’Els singulars anecdòtics». (L’assaig de la vida, 1934: 446). El projecte culmina el 1920 amb la publicació del llibre amb el mateix títol: tingué una bona recepció i es va exhaurir en pocs mesos -hi havien col·laborat econòmicament alguns dels biografiats i diversos coneguts de l’alcoverenc.


El valor documental d’Els singulars anecdòtics es ratifica perquè les siluetes, en què se sol entremesclar la prosopografia i l’etopeia, comencen en el moment que es produeix la coneixença del biografiat i l’autor i continuen amb el tracte que mantenen, els neguits i les il·lusions que comparteixen i, sovint, aporten una reflexió sobre la importància de l’amistat o del fet creatiu. 


El 1925 surt una segona edició ampliada d’Els singulars anecdòtics, amb vint-i-quatre retrats més -la majoria publicats, entre 1920 i 1924, a la Revista del Centre de Lectura de Reus- que se sumen als vint-i-un del volum anterior. En aquesta ocasió el llibre no tingué l’èxit esperat i, a més, suscità diverses polèmiques. Perseverant en el gènere, Vidal escriu les memòries L’assaig de la vida (1934) i El convencionalisme de la vida (1972, pòstum; l’escriptor va morir a Barcelona el 8 de novembre de 1938).  

Fina Masdéu. Doctora en Filologia Catalana, membre de l’APELLC (Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes) i secretària general del Centre de Lectura de Reus  

Temas

Comentarios

Lea También