Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Pocs rituals resulten tan personals, privats i tarragonins com ‘Tocar ferro’ al balcó

Els sentiments que provoca es guarden en la intimitat. Una comunió amb el passat i present de la ciutat, amb contemporanis i desapareguts, que ningú no expressa en paraules

Frederic Porta

Whatsapp

El dia que deixi de ser una cerimònia privada, personal, marcada pel silenci i la introspecció, s’haurà trencat aquesta màgia tan especial. O potser no, potser convindria intercanviar obertament les sensacions que viu cada tarragoní quan afronta aquest etern cerimonial amb major o menor freqüència, a veure quines diferències mostren les nostres sensibilitats, quin immens ventall de sensacions al respecte som capaços d’arribar a cobrir. Intuïm, però, que cadascú guarda el sentiment que genera a la seva intimitat més fonda. Per la meva banda, confessarem, arribo a l’indret i la imponent estàtua em rep i prepara. Pujo els dos o tres esgraons i ja avenço la mà cap al forjat més prominent. A partir d’aquí, quan he tocat ferro, executo la tradició.

Respiració fonda per notar la salabror del mar, amb càlcul simultani de la força del vent, consciència plena de l’estació anual on visc immers. La mirada a l’horitzó, a la línia immensa. Mar, a poder ser, plana, preciosa, d’aquell color especial, indefinible.

Em fixo en la posició del sol i giro el cap a la dreta, com si busqués el Serrallo. De cua d’ull queda la baixada del Toro, aquest carrer especial i diria que menystingut. L’estació, sempre igual. Abstret de la hipotètica companyia, tant se me’n dóna la gent, continuo a la meva. Els trens, per costum els imagino a punt de marxar a Barcelona o València, com si no existissin altres destins. Escombro la vista a l’esquerra i comença la davallada moral. Em dic que ja no arribaré a veure mai les vies cobertes, com tampoc sabran trobar utilitat viscuda al passeig inferior, el de les estúpides pintades d’amor incívic o proclames de poca-solta. El Miracle. Dependrà del moment anual, veuré banyistes o algun nàufrag que passeja vora l’aigua, amb aquell caminar lent, feixuc que marca la sorra. Estendré la mirada imaginant l’Arrabassada allà al darrere, on encara hi són els Banys Estrella malgrat que sàpiga que s’han convertit en anacronisme.

El ritual continua, a poc a poc, com si el volgués fruir a consciència, entretenint-me en les connexions de memòria. La sala de festes, aquells bancs de fusta blancs que tan malament convivien amb els arbres. La foto obligada d’infantesa al costat del pobre aneguet ofegat, mudat de diumenge. I la pèrgola, preciós i mitificat establiment al bell mig del passeig elegant, senyorial per natura i naixement. Les Palmeres. M’imagino assegut a les cadires, temps immemorials que no cal ja situar. Passat perfecte. Diumenge matí de passeig i vermut, expectativa de matx, juga el Nàstic a l’avinguda Catalunya, variant local de la magdalena proustiana, imagino, per més d’un contemporani meu. On deuen haver anat a parar, tots plegats. El Balcó i els seus indestriables records. El Balcó i la cerimònia, per costum rematada amb algun desig impossible. Ves que els hi costaria ser-ne conscients, embellir-lo, mantenir-lo. Quants serem els que vinculem el nostre sentit d’origen i pertinença a aquesta precisa zona del territori, única, insubstituïble. 

Embellir tan màgic paratge

Per sistema, la recreació acaba malament, amb el record dels estimats que ja no acompanyen recorregut i la molèstia de pensar en una classe política incapaç d’entendre i preservar aquestes expressions de sensibilitat tarragonina. Si la mostressin, embellirien tan màgic paratge com el millor altar, orgullosos de valorar la seva capacitat com a denominador comú que ha sabut detenir el temps i, alhora, mostrar-se cada cop completament nou. Ben bé, no sabem per què coi toquem ferro des d’aquella postal sèpia del senyor amb canotier, però ens consta la certesa que aspirem a fer-ho tota la nostra vida. I ens ho guardem per nosaltres, sense expressar-ho així, obertament. Això d’esplaiar-se amb el goig no deu fer tarragoní, suposo.

*Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys i escriptor de llibres sobre la història del Barça. 
El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent 

Temas

Comentarios

Lea También