Podem fer una Syriza catalana?

El triomf de Syriza a les passades eleccions legislatives gregues semblava que havia de destapar la caixa dels trons a les altes esferes comunitàries, però al final la resposta ha estat relativament més moderada del que s’esperava. D’altra banda, destacats líders europeus com ara François Hollande s’han afanyat a convidar Alexis Tsipras perquè els faci l’obligada visita de cortesia de primer ministre nouvingut.

Ara bé, abans de fer qualsevol mena de paral·lelisme amb la política catalana, cal tenir presents les (moltes) especificitats gregues i de Syriza. La primera és que aquesta força política no és ben bé un partit, sinó una coalició de partits d’esquerres, i no precisament tots, atès que el Parlament d’Atenes tindrà també representació d’altres forces com ara l’històric Pasok (ara en hores baixes) o el Partit Comunista. La segona és que Syriza no és cap nouvinguda en la política, ja que, amb més o menys repercussió pública, fa aproximadament 10 anys que va entrar a l’arena electoral. I la tercera és que al marge que Syriza hagi, òbviament, guanyat les eleccions, no ho ha fet amb la contundència que podria semblar arran d’un cop d’ull ràpid a la distribució d’escons. I és que Syriza s’ha beneficiat del sistema electoral grec, el qual atorga 50 diputats extra al partit més votat. Així, si descomptéssim aquesta aportació suplementària Syriza es quedaria amb 99 diputats, davant dels 76 de Nova Democràcia, el partit conservador fins ara al poder. No deixa de ser evident que Syriza ha guanyat les eleccions de forma contundent, però el 36,3% dels vots que ha obtingut està, per exemple, entre el 30,7% que va treure la coalició CiU el 2012 i el 38,4% que va treure el 2010, i en ambdós casos els va servir per guanyar les eleccions, tot i que en cap cas per governar amb comoditat.

Un cop matisat i contextualitzat l’efecte de Syriza, és evident que no es pot menystenir l’avenç d’aquest partit i la legitimitat per governar, malgrat que no deixa de sorprendre que a l’hora de buscar acords parlamentaris hagin triat el partit conservador Grecs Independents (Anel), als antípodes de la ideologia progressista de Syriza i amb qui només comparteix el rebuig a les mesures d’austeritat imposades per la troica.

Tot plegat suposa que un fenomen d’aquestes característiques sigui difícilment reproduïble a Catalunya, tant en termes de la mobilització social que suposa, com de les característiques de les forces polítiques i, sobretot, dels previsibles pactes postelectorals. En qualsevol cas, temps al temps.