Más de Opinión

Política catalana. Quan res és el que sembla

El dilema. La pandèmia ha posat en evidència una cadena de despropòsits que situa la societat catalana davant d’una tria a la qual mai s’havia d’haver arribat: ‘Eleccions o salut. La democràcia o la vida’

JOSEP CARLES RIUS

Whatsapp
JOSEP CARLES RIUS

JOSEP CARLES RIUS

Catalunya afronta un dilema digne de Hamlet. ‘Eleccions o salut’. ‘La democràcia o la vida’. Els arguments que alimenten el dubte són gairebé tan dramàtics com els d’aquell príncep de Dinamarca que va descriure William Shakespeare. Els jutges han decidit i, de forma provisional, opten per les urnes. Mentre el Govern i la majoria de partits havien triat la prudència davant el risc de contagi que representa la jornada electoral.

Hamlet dona nom a una de les obres mestres de la història de la literatura. El dilema que vivim aquí no té res de literari o, en tot cas, és fruit d’una pèssima novel·la d’embolics. És com si l’autor, a l’últim capítol, hagués recorregut a una pandèmia com a desenllaç a la trama de despropòsits.

El joc de les aparences salta pels aires quan hi ha una pandèmia que ho  desemmascara tot

El que ha fet la pandèmia és posar en evidència una cadena d’errors, que, finalment, ens ha situat davant un dilema al qual mai havíem d’haver arribat. El joc de les aparences salta pels aires quan hi ha un esdeveniment de força major, la pandèmia, que desemmascara, de cop, una degradació que ve de lluny. 

Els artificis d’ombres enganyoses no serveixen davant la tràgica realitat d’una pandèmia. El partit que va afrontar els greus efectes de la depressió del 2008 ho va aconseguir, però ara es fa molt difícil tornar a repetir el mateix truc. Tot i que, com llavors, també compte amb mitjans de comunicació disposats a fer que l’espectador miri cap a una altra banda mentre els mags de sempre fan els seus jocs de mans.

Són aquests il·lusionistes (que em perdonin els de veritat, per la metàfora) els que s’han servit de la credulitat de la ciutadania per excel·lir en l’art de fer que res sigui el que sembla. Potser el truc més sensacional de la democràcia recuperada hagi estat utilitzar el Palau de la Música, un dels grans temples de la cultura catalana, per finançar un partit, anar dopat a les eleccions i assentar l’hegemonia.

Un altre truc era reclamar competències i no exercir aquelles que ja tenien, però que no els interessaven. Per exemple, la redacció d’una llei electoral pròpia. O actuar com un activista fins al punt de perdre el càrrec, quan es gestionen drets bàsics com la sanitat o l’educació. O mantenir un govern al mateix temps que es proclama ja caducat, i que diàriament alimenta l’espectacle del conflicte entre els partits que el formen.

Una llei electoral pròpia, un president amb plens poders i un nou Govern hagueren evitat una decisió dramàtica

Sense aquests tres últims jocs de mans no ens trobaríem davant el tràgic dilema que ens ocupa. Una llei electoral pròpia, un president amb plenes competències i un Govern reforçat a les urnes ens hagueren evitat, primer, una decisió dramàtica i, després, haver-la de deixar en mans dels jutges.

Un fracàs més de la política catalana, incapaç de resoldre els problemes que genera. Potser perquè, en el fons, el dilema entre eleccions o salut tampoc és el que sembla, i el veritable dubte està en quina és la data que va millor als interessos de cada partit. El resultat és que una mesura com ajornar les eleccions, que a qualsevol país semblaria raonable, sensata i prudent, aquí es converteix en un desgavell que acaba als tribunals. Fruit de la confrontació alimentada durant tants anys.

Fa molts que vivim sota la ficció creada per algunes forces polítiques, moviments socials o mitjans de comunicació. Una ficció que s’estavella contra la realitat, però que una part significativa de la població vol creure malgrat tot. No importa que els fets, sempre tan tossuts, ens alertin del risc de decadència.

El veritable dilema és ‘polítiques reals per sortir de la crisi o joc d’aparences’

El que ens ha salvat fins ara, i que ens salvarà al final, és que, a pesar de la irresponsabilitat que emana sovint des del poder, resisteixen els hospitals, els centres d’atenció primària, les escoles, les persones que amb el seu coratge preserven els drets essencials, les que fan funcionar l’economia del país... Per a tots ells no valen trucs, jocs de mans, ni ficcions. Per això el veritable dilema no és ‘urnes o salut’, sinó ‘polítiques reals per sortir de la crisi o joc d’aparences’.

Un joc temerari, sempre. Insuportable, en temps de pandèmia. Tant, que per entendre’l no en tenim prou amb Hamlet, i necessitaríem llegir Macbeth, on Shakespeare reflexiona sobre fins a quin punt ens pot enfonsar la desmesurada ambició del poder.

* Periodista. Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.

Temas

Comentarios

Lea También