Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Postals de l’Havana

Futur incert. Els cubans veuen com les contradiccions del seu país es fan més paleses mentre la intransigència de Washington i l’embargament econòmic més llarg de la història moderna els ho posa encara més difícil

Pau Miranda

Whatsapp
Postals de l’Havana

Postals de l’Havana

Caminar per l’Havana Vella és una festa dels sentits i alhora un desafiament. Mentre un gaudeix de tanta bellesa, és impossible no veure que allò és una postal preparada per al turista i que la realitat darrere de les parets d’aquells edificis és molt dura, tot i l’encant i el somriure que vesteixen molts cubans. Per poc que un xerri amb un cubà és molt difícil no topar-se amb les terribles contradiccions que ofeguen el país. «Estic a punt d’acabar enginyeria, però no crec que em pagui la pena buscar feina. Guanyo més ajudant ma mare amb el lloguer de les habitacions per a turistes que amb una feina d’enginyer a la capital», explica amb cautela el Juan, que sap de les complicacions que pot comportar explicar segons què al visitant.

«¿Catalán? ¡Yo me llamo Rossell de apellido! Igual somos familia», diu amb un gran somriure un dels moltíssims joves que promocionen un restaurant o altre pels carrers de la part vella. Són molts que miren de tocar una mica del mannà que deixa el turisme. «Jo vaig estudiar nou anys de música al conservatori, però tinc sort d’haver trobat aquesta feina», explica la Paloma, que fa de guia turística per la capital. 

El símbol de lloguer privat per a turistes està per tot arreu i ha esdevingut una valuosíssima entrada de divises

El símbol de lloguer privat per a turistes està per tot arreu a l’Havana Vella o a localitats turístiques com Viñales o Trinidad, i ha esdevingut una valuosíssima entrada de divises per a cubans, per a qui els 30 o 40 euros per una nit els suposa l’equivalent al salari mensual d’un funcionari i més que una pensió de jubilació. 

Els restaurants, els famosos paladars (nom curiosament importat als anys noranta d’un serial brasiler), floreixen arreu i ja deixen veure un grupet de petits propietaris a qui les coses els van bé, tot i que miren de no aparentar gaire. L’embargament del poderós veí del nord ja ultrapassa els seixanta anys, però Airbnb funciona i està portant cada cop més visitant a les cases privades. 

«Tot i que com que no ens poden transferir els diners des dels Estats Units, hem de cobrar a través d’un intermediari cubà que ens afegeix una segona comissió», lamenta amb resignació el Juan.

És impossible que el pensament no derivi cap al cruel absurd de l’embargament econòmic més llarg de la història moderna, que fa poc semblava anar cap a una sortida però que l’Uncle Donald ha reviscolat amb alegria cubana. De fet, la política de Washington per a Amèrica Llatina la dirigeixen membres de l’exili cubà de Miami, que com és sabut no tenen entre les seves prioritats la diplomàcia o el benestar del Juan i la Paloma. La política «d’Amèrica per als americans» va acabar per traduir-se com «Amèrica Llatina és el pati dels Estats Units i no us hi foteu».

Els 30 o 40 euros d’ingressos per una nit suposa per als cubans l’equivalent al salari mensual d’un funcionari i més que una pensió

Així els va anar als llatinoamericans al segle XX. Ara Trump i el seu equip parlen del «Trio Tirànic». Us sona allò de l’Eix del Mal i els estats canalla? Serà perquè el de la rossa cabellera i el Twitter fluix té com principal rector de política exterior un dels assessors de Bush fill, aquell que tants èxits i alegries va portar al món des de l’11-S. I continua la línia dura, peti qui peti, sobretot si els qui peten són altres. I si als cubans no els agrada, que cantin Guantanamera.

Poc canvi
Per als habitants de l’illa les contradiccions internes són paleses arreu, tot i que és difícil trobar gent que critiqui obertament el govern. L’obertura lligada a l’arribada de turisme massiu farà difícil mantenir la tònica oficial de canviar una miqueta perquè res no canviï de veritat. «I a més la meva generació ja sap el que està passant. Tenim internet sense censura i podem veure el món de veritat, això és un canvi enorme», explica la Paloma, que no té gaires pèls a la llengua. «Jo vaig tenir una infància feliç i vaig estudiar perquè creia que el futur seria millor, però els més joves ara ja no ho creuen. No sé què passarà».
Castro ja no és. Cuba canviarà. Canviaran els Estats Units?

Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant quinze anys Pau Miranda va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. També ha estat responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’’Afganistan.

Temas

Comentarios