Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Prat de Comte, del poc al molt

Des de l\'Ajuntament han cridat noves famílies amb fills que hi poguessin anar a viure
Whatsapp

Prat és un petit municipi situat al sud de la Terra Alta, i enclavat entre el riu Canaletes i els Ports. Va arribar a tenir 800 habitants l’any 1900 i s’ha reduït actualment a menys de 200. Durant el mateix període la Terra Alta ha minvat a la meitat però Prat ha perdut tres quartes parts de la població.

Moltes famílies van haver d’emigrar, a Barcelona, Gandesa i Tortosa quan no plovia suficientment i les collites de les olives, el blat i les ametlles minvaven fins a l’extrem de no poder cobrir les més estrictes necessitats per donar menjar als membres de la casa. Durant segles van viure de la terra i de tot allò que hi podien extreure per complementar la subsistència.

El seu terme és ben muntanyenc i amb poques possibilitats de poder mecanitzar les tasques del camp. A l’extrem nord, que parteix el seu terme amb el de Gandesa, pel riu Canaletes i la Fontcalda, la seva alçada sobre el nivell del mar està a uns 70 metres mentre que a l’extrem sud, a la serra dels Ports, coincideix amb altures superiors als mil cinquanta metres, a la partida del Montsagre, com són el Piló d’en Grialló o la Mola Grossa, partint amb els termes de Paüls i d’Horta.

La seva gent, però, no és gens conformista. És activa, treballadora, austera i amb el poc que sempre han disposat al seu abast, tot lligat al medi ambient, n’han pogut viure humilment però esprement-ne al màxim i n’han extret molt. Conreaven les seves feixes on plantaven el blat per convertir-lo en farina i disposaven de pa per tot l’any.

També disposaven d’olivers, ametllers, vinya i hortalisses. Però a la vegada aprofitaven complementàriament altres productes del camp, com la mel, l’espígol per transformar-lo en l’essència de la lavanda, la carrotxa dels pins que venien per l’adob de les pells, la cirera de pastor (arboç), les cadolles per disposar d’aigua bona per beure les persones o abeurar els animals, el romer, el ginebre, el llarer (carbonera) on dels roures el transformaven en carbó, les paumeres (margallons), les botges, les herbes medicinals dels Ports per guarir les malalties, els buscalls de les terres que arrabassaven per escalfar la llar i per cuinar, la neu de l’hivern que guardaven als pous de gel per poder-ne fruir a l’estiu o per les teràpies que el barber recomanava o les pedres de calar per coure-les i transformar-les amb guix, o altres per fabricar-ne ciment o calç.

Tot era aprofitat i transformat. Fins al fem de les mules i matxos, o la buina dels bous que les cabasseres el plegaven immediatament, per fer-lo servir d’adob als hortets de la vall. De la palma i la bova se’ns feien graneres (escombres), estores, aubardes o calcer.

Les canyes s’aprofitaven per fabricar-ne les arnes per les abelles i la mel, o els arnots protectors dels plançons d’olivers i ametllers per defensar-los dels salvatges (cabres). Dels bestiars se n’aprofitava tot, des de la carn, els ossos, la pell, la sang i els fems. Fins i tot els camins per on circulaven els ramats (les carrerades i les quadrilles) o el lloc de reunió dels pastors, coneguts per «lligallos». Als molins fariners, molien el blat. És curiós que existia el molí dels rics i els molí dels pobres, així com el forn de Dalt dels rics i el forn de Baix dels pobres.

Aquest poble no és estrany que s’hagi quedat només amb gent gran i els joves marxin a viure fora. Passa igual a la resta dels pobles de la comarca i, fins tot, a la majoria dels pobles de les Terres de l’Ebre. Però encara una mica més que als altres municipis per les dificultats de l’orografia del seu terme municipal.

Alguns joves hi viuen atenent els serveis bàsics i altres poden anar a treballar cada dia als caps de comarca i sobretot a Tortosa. Aquesta joventut no tenia perspectives treballant la terra que va ser el fonament de l’estructura social fins a la meitat del segle XX. La gent del Prat, molt arrelada al medi, al seu poble i als seus costums, des de segles enrere, han cercat formes i alternatives econòmiques.

Els pratdecomtins s’han modernitzat i disposen de tots els serveis municipals essencials. Des de l’Ajuntament han cridat noves famílies que hi poguessin anar a viure. Parelles amb fills possibilitarien la continuació de l’escola primària. Als nou arribats se’ls dóna feina, tenen casa i tindran una magnífica acollida dels seus habitants.

La resposta ha estat extraordinària. Han rebut centenars de sol·licituds de gent que pretenen repoblar el territori. Durant el segle XIII, els templers, organitzadors de la comanda d’Orta (Horta de Sant Joan), que Prat en formava part, cridaren repobladors.

Ara, temps nous, han tornat a ser cridats i seran acollits aquells que hauran respost a la convocatòria de la crida. Prat és un poble conegut per l’aiguardent, que ja els segles passats el destil·laven dels vins que produïen al seu terme. L’olla (alambí) encara funciona i celebren cada any la festa de l’aiguardent prosseguint les especialitats d’antuvi.

Serven tradicions molt antigues com les curses pròpies del poble que ells en diuen «corregudes» com la dels rucs i matxos, la dels cresols encesos, penjats a la bragueta dels corredors, la dels ous que amb una cullera de fusta les corredores subjecten l’ou amb la boca, la de les taleques (sacs) que els corredors es lliguen a la cintura, la de les pedres que han d’encertar dins dels cabassos, o la llança que porta penjat el pollastre, el conill i la ceba que són els premis dels guanyadors al so de la banda de música.

Poble de tradicions, d’amor per la terra i que del poc, sempre ho han sabut reproduir en molt. Des de Gandesa, els encomano força, pel manteniment d’aquestes extraordinàries virtuts, incrementant la seva població.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También