Preferim viure bocabadats que no pas il·lusionats

Sempre s’ha dit que la gent gran només necessita una petita il·lusió per afrontar cada dia amb ganes de continuar vivint. Al pas que anem, quan arribi l’hora d’assumir tal prescripció, en lloc d’il·lusions demanarem mantenir la capacitat diària d’estupefacció.

Mentre el món ens presenti noves que ens deixin bocabadats, rai, ja anirem bé. Compartirem avui algunes de viscudes durant els darrers dies en breus pinzellades, ara que han deixat de ser notícia. Primera, Cristiano Ronaldo es desplaça a Madrid per saldar comptes pendents amb la justícia i apareix igual que si trepitgés la catifa vermella dels Oscar.

Ulleres de sol malgrat la nuvolada i un somriure dels que recomanava la Pantoja per generar malestar entre aquells que no et volen bé. Deu ser això, que ens fem grans, però l’escena em va semblar pornogràfica, escandalosa, un disbarat, signe perfecte de la decadència dels temps si de veritat penséssim que la humanitat, en minúscula, se’n va en orris.

23 mesos de garjola, 18,8 milions de multa, quatre delictes fiscals, reconeixement que ha defraudat 5,7 milions d’euros mentre Hisenda sospitava que eren 14 i el paio es dedica a signar autògrafs amb 25 càmeres enregistrant-lo. I la xicota, del bracet, ben cosificada. Un esperpent majúscul.

Deien les cròniques que CR7 havia demanat al jutge estalviar-se la nosa de tan peculiar desfilada i entrar pel pàrquing, petició denegada. Sort encara que no vam aprofundir en les comparatives de tracte públic amb Messi, ni en les veus que parlaven de condescendència cap al defraudador. Explicada la calamitat, se’ns escapa el riure abans d’escriure allò que deien les iaies: en efecte, no sabem on anirem a parar. Món de mones.

Segona reflexió de volada. Estem pensant a convocar alguns col·legues d’ofici i aparcar el cotxe al mig de la Rambla, plantar unes tendes de campanya i organitzar un sidral fins que l’autoritat competent, sigui la que vulguin triar, arregli la situació d’aquesta feina nostra, tan baquetejada. No pot ser que es permeti la precarització d’un pilar absolutament bàsic, imprescindible en una democràcia sana que mereixi tal consideració.

Parlem de periodisme, per si algú no hi cau. Des que els diaris i mitjans vam deixar entrar aquest cavall de Troia anomenat Internet, això se n’ha anat a fer punyetes i no arribem a res.

Tots els afectats pel progrés, a viure a costa del govern o administració de torn, au, que ens garanteixin les garrofes assegurades. Hi ha uns senyors que es dediquen periòdicament a posar-nos a prova la paciència en exigència de solucions als seus problemes particulars. No entenem quin avantatge han de tenir ells per sobre d’altres professions, aquestes sí, bàsiques com les de metge o mestre, que també pateixen sense tants escarafalls de flaire autoritària. En fi, oi que ens entenem?

Tercera, pensàvem que l’edat ens faria conservadors i ara certifiquem que val més despertar, abandonar el sofà i lluitar abans que ens fotin tot el pa del cistell al·legant que no tenim dents per rosegar, que de barra van sobrats. Que Eduard Boada sigui el pròxim pregoner de festes em sembla fantàstic, recuperar l’essència tarragonina i agrair la trajectòria d’algú entestat en millorar la vida dels convilatans. Que el nomenin els actuals polítics em fa pensar en clau electoral, que aquests mai regalen res i per quatre vots més són capaços d’apuntar-se al tòpic bombardeig.

Veure Boada pregonant Santa Tecla resultarà un petit exercici de nostàlgia per recuperar una Tarragona amable, segurament millor, que ja no existeix ni tornarà. Entre altres coses, perquè la seva identitat ha quedat diluïda per una colla de responsables polítics eternament incapaços de preservar aquest tresor. Injustos en el diagnòstic? No, en tot cas ells ho han estat amb nosaltres, els seus convilatans, que no mereixem tan poca traça al capdavant de la nau.

El que dèiem, preferim viure sorpresos que il·lusionats. Al cap i a la fi potser és més divertit i tot. Dubtar del que ens volen vendre i col·locar tonifica l’ànima i et manté ben viu.

Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent