Más de Opinión

Presidència de la Generalitat. Responsabilat històrica de Pere Aragonés

Esgotats. La batalla entre Junts i ERC ens ha portat al desgovern, al risc de la decadència, a la ineficiència, però ara ja esdevé obscena perquè la societat, després d’un any de pandèmia, està esgotada

Josep Carles Rius Baró

Whatsapp
Presidència de la Generalitat. Responsabilat històrica de Pere Aragonés

Presidència de la Generalitat. Responsabilat històrica de Pere Aragonés

Pere Aragonés va fer un discurs d’investidura carregat de bones intencions. Va recuperar el concepte d’un ‘sol poble’ i va definir la nació com «la ciutadania que comparteix un mateix projecte de país, al marge de l’origen, la llengua…» Es va proclamar continuador del ‘fil roig república’ de Joan Fuster a Paco Candel, de Montserrat Roig a Maria Aurèlia Capmany. «Que arrenca amb Pi Margall i encadena Valentí Almirall, Roca Farreras, Gabriel Alomar, Rafel Campalans, Rovira i Virgili, Salvador Seguí, Josep Pallach i els expresidents Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas».

Era una forma de fer valdre la transcendència històrica que té per ERC el fet de recuperar la presidència de la Generalitat. I també la voluntat de sumar-se a la tradició del catalanisme progressista; de vincular el compromís nacional amb la transformació de la societat. Ho va explicar en paraules de Joan Fuster: «Defugint himnes i banderes, i alhora, ancorant-nos amb tota la determinació al valor de la llibertat, l’equitat i la solidaritat com a elements constitutius d’una ciutadania plenament empoderada i emancipada».

En la mateixa línia, Aragonés va citar al expresident Pasqual Maragall per defensar «una nova Catalunya, més desinhibida, menys sagrada i menys sacralitzadora, més arran de terra». Una nova Catalunya, va dir el candidat, que aspira a la «fraternitat» i a aconseguir «la felicitat dels seus ciutadans» perquè «sense igualtat no hi ha llibertat». I en aquest context, va citar a Karl Marx i al premi Nobel Joseph Stiglitz, amb qui Aragonés comparteix la idea d’un país «on la veritable riquesa es mesuri per la capacitat d’oferir, d’una manera sostenible, un elevat nivell de vida per a tots els seus ciutadans».

Un discurs integrador en l’àmbit nacional i clarament d’esquerres des del punt de vista econòmic. No va merèixer cap aplaudiment dels que, en teoria, seran els seus socis de Govern. Ni la seva atenció, perquè molts diputats de Junts estaven més pendents dels seus mòbils que de les paraules del candidat. Tampoc els vots, i Pere Aragonés no va ser investit a la primera. I no sabem, a l’hora d’escriure aquest article, si ho serà a la segona.

La portaveu dels Comuns, Jessica Albiach, ho va definir com un acte d’humiliació per part de Junts, però el que veritablement s’escenificava el passat divendres al Parlament és el primer capítol d’una nova batalla esgotadora entre Junts i Esquerra Republicana. Que es lliurarà, com els últims anys, en la seu del Govern. En cada consell executiu, en totes i cada una de les decisions i la seva projecció pública.

En una emergència sanitària i social sense precedents, quan els ciutadans més necessitem una gestió eficaç per part del Govern, seguim en la batalla pel poder entre les dues grans forces independentistes. Junts no ha paït quedar en segona posició i es resisteix a cedir el lideratge al seu gran rival. La seva prioritat és fer tot el possible per diluir el relleu, per mantenir els focus sobre Waterloo i el Consell per la República i deixar en l’ombra una presidència de la Generalitat que ja no serà vicària.

Aquesta interminable batalla entre Junts i ERC ens ha portat al desgovern, al risc de la decadència, a la ineficiència, però ara ja esdevé obscena perquè la societat, després d’un any de pandèmia, està esgotada, al límit de les seves forces econòmiques i emocionals; amb milers de catalans abocats a la pobresa. Amb la frustració dels independentistes i dels que no ho són, que es senten exclosos en el seu propi país.

El discurs d’Aragonés demostra que el candidat n’és plenament conscient. Però sorgeix la pregunta, si ho és perquè no ha fet tot això que diu des del Govern del qual forma part? En campanya sempre contestava: «perquè no teníem la presidència de la Generalitat i això és molt important». Ara està a les portes d’aconseguir-la, però sorgeix una nova pregunta: podrà portar a la pràctica el seu discurs amb un soci de Govern que el qüestionarà des del primer dia i que tindrà com a prioritat recuperar a qualsevol preu el lideratge que considera seu des de sempre?

ERC té una oportunitat i una responsabilitat històrica. I no tindrà excusa possible, ni podrà donar la culpa a Junts, que en el primer ple d’investidura ja va deixar molt clares les seves intencions. Aragonés té el repte de fer realitat les bones paraules del seu discurs, per no deixar un buit existencial que ens obligui a tenir com a llibre de capçalera Contra l’odi, de la filòsofa alamanya Carolin Emcke, citada per Aragonés en la rèplica a VOX.

Periodista. Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.

Temas

Comentarios

Lea También