Principi i final de la carrera política de Rato

Siguem justos. De tant en tant passen coses que fan creure que la justícia és igual per a tothom. L’entrada a la presó de Rodrigo Rato, tot un ex-vicepresident del Govern i ex-director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), per l’escàndol de les targetes black de Bankia, demostra que qui la fa la paga. Rato es va petar gairebé 100.000 euros amb una targeta en negre de l’entitat bancària madrilenya que va haver de ser rescatada amb diner públic. Rato va dilapidar la pasta dels contribuents en pillera, discoteques i clubs. A la porta de la presó de Soto del Real, l’expolític va demanar perdó «a la societat i a les persones que s’hagin pogut sentir decebudes i afectades». Està bé que es recuperi el capteniment de demanar perdó. Ahir també ho va fer el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, per l’embolic de la sentència de les hipoteques. Està bé demanar perdó, sempre que hi hagi un veritable penediment. En el cas de Rato, el final de la seva vida política ha estat molt trist. Gairebé tan trist com la manera que va tenir d’entrar-hi, a la política. Expliquen que el seu pare, el milionari empresari radiofònic Ramón Rato, va entrar al despatx de Manuel Fraga i, tirant-li el talonari de xecs damunt de la taula, li va dir: «Manolo, el chico quiere ser diputado». Allò que comença malament, acaba malament.