Prohibits els pensaments negatius. El Nàstic bé s'ho val

Ens agrada el futbol per aquests instants de felicitat. I si no te’ls esperes, millor encara. Exactament, tal com va passar diumenge, quan s’havia de guanyar per força i tot anava pel ‘canto d’un duro’. Entre la desesperació i l’èxtasi van passar vint minuts, una estona de res. En aquesta lliga, ja ha començat el ball i no queda altre remei que ballar-lo, malgrat que calgui insistir, encara, que les ments pensants (?) federatives han perpetrat un immens bunyol. De res val ja queixar-se quan resulta evident que, en aquest poderós subgrup català d’onze membres, qui quedi despenjat pagarà una llarga i costosa factura. Una relliscada enguany equivaldrà a llargs anys de penúries, així de greu va la cosa. Essent-ne conscients del desori que et pot ensorrar en un pou sense fons, toca tirar de tòpic i plantejar-se cada partit com una final. L’ambició oficial pot fixar l’objectiu en l’ascens a Segona, tot i que l’autèntic i assenyat passa per no perdre bous i esquelles al quedar-te enclotat a la quarta o cinquena categoria del futbol espanyol. Quin atractiu tindrà per a l’espectador seguir competicions d’aficionats quan pot veure l’elit còmodament instal·lat al sofà de casa? Qui hagi perpetrat aquest malson buscava una mena de teoria darwiniana de la selecció d’espècies aplicada al futbol.

Des que, ja fa tres llargs lustres, va conèixer la mel de Primera, el Gimnàstic i el seu entorn ha quedat instal·lat en una perillosa dinàmica d’exigència contínua. No té prou potencial per mantenir-se al cim, però l’aficionat grana s’ha acostumat a voler dinar de franc i a la carta en restaurant de categoria quan abans, històricament, ni tan sols preguntàvem què hi havia al menú. El degustàvem per estima i avall, que aquest club no està per a exigir-li res. Tampoc és que doni excessives alegries, però ja saps que has vingut al Nàstic a patir, evidència que portes a l’ADN i assumeixes amb naturalitat.

A sobre, en les circumstàncies que vivim, ha tocat jugar aquesta peculiar ruleta russa amb una revolució al vestidor i sense caliu a les graderies.

Per augmentar la pressió, s’ha instal·lat la percepció que els granes disposen d’una plantilla de gran categoria i un entrenador d’aquells que només prioritza el resultat. Total, cada matx resulta una majúscula exigència acompanyada d’arrítmia cardíaca. Un patiment perquè els nois no acaben d’arrencar, un ai al cor perquè són vint-i-dos partits, només, els que decidiran l’esdevenidor de l’entitat per un bon grapat d’anys. No costa res confessar que l’expulsió d’Albarrán i el 0-2 al marcador comportaven un sentiment d’amargor que només pot entendre qui passa el mateix. De sobte, per art de màgia, dinàvem amb una remuntada de 4-2 i feliços com un gínjol, units en esperit a l’espontània pinya que van muntar les nostres extensions damunt la gespa.

Els futbolistes granes han de saber que tenim un desig d’identificació ràpida amb ells. Uns, perquè són de casa i senten els colors, sense cap dubte. Els altres, acabats d’aterrar, perquè siguin conscients de l’amor que desperta el Nàstic a Tarragona i les nostres contrades.

Segur que cada equip pot al·legar exactament el mateix, però naltros portem segles identificats amb aquest sentiment. Per tant, sigui per l’explosió de Brugui, pel golejador de Riudecanyes, pel futur de Pol Domingo o per mil altres raons, no queda altra que pregar unitat d’acció i que els futbolistes hi posin els cinc sentits, conscients que tots ens juguem els quartos en pocs mesos.

Queden prohibits els pensaments negatius. L’actualitat grana només necessita empenta, confiança, conjura en la unitat per tirar endavant un panorama tan complicat. Tant de bo la remuntada contra els andorrans representi un punt d’inflexió i ens ho creguem tots plegats.

Prou ens mereixem alguna alegria de tant en tant. Igual resulta una novetat i tot, això d’abandonar el secular fatalisme i canviar-ho per esperança. Ficats de ple en aquesta ensarronada, millor que optem per una unitat dels granes sense fissures i abandonem uns mesos les crítiques. El Nàstic bé s’ho val.

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.