Propòsits sense rebaixes. Aquest any sí!

Aquestes festes de Nadal corria un WhatsApp que feia el paral·lelisme entre una llista de desitjos ideals de cara al nou any i la realitat a què podem aspirar. Passava per diversos estadis i anava baixant la intensitat en cada nou propòsit després de ratllar l’anterior. Cada vegada més realista i més còmic de fet. Fa uns anys vaig fer un curs de mindfulness en què ens demanaven que ens escrivíssim una carta que rebríem mesos més tard. Hi havíem d’explicar com creiem que estaríem aleshores.

Ho heu fet mai? Oi que fa una mescla de por i al mateix temps un desig irrefrenable de començar?

La fem junts?

Si veieu que m’embalo i demano massa o apujo massa les expectatives passeu el bolígraf per damunt del propòsit desproporcionat i llestos.

Comencem:

Em conformaria si aquest any no he de córrer pels carrers com si m’empaités un ramat de nyus i fins i tot algun dia pogués esmorzar asseguda; no deixar les coses per l’últim moment també m’aniria força bé (no us dic l’hora a la qual estic escrivint aquest article).

M’encantaria multiplicar el número de vegades que creuo una mirada de complicitat amb algú a qui estimo, i sumar les que comparteixo amb qui no conec de res.

Ser important per als altres. No necessària.

No convertir el temps lliure en estrès (allò que dèiem dels nyus), no discutir per ser feliç.

Que les rebaixes no em robin la voluntat.

Abraçar.

Tenir cura dels amics, especialment amb qui he compartit atacs de riure d’aquells que fan mal a la panxa mentre cauen llàgrimes com punys, quant temps fa que no en tens cap?

Deixar que em diguin coses maques sense contestar el contrari.

Mirar.

Fer-me impermeable els dies grisos i transpirable els que comencen clars i serens i saps que continuaran així.

Badar davant d’un truc de màgia i descobrir-me rient i emocionada.

Plorar sense vergonya.

Parlar amb qui ho necessita encara que no sàpiga com fer-ho.

Riure molt, del que vol fer gràcia i del que no.

Caminar més i enfadar-me menys.

Jugar a endevinar diàlegs veient sèries després de sopar.

Mirar cara a cara a la por, fer-m’hi amiga si cal.

Acompanyar en les decisions i brindar encara que ens equivoquem.

Acaronar el gat quan s’adorm; a l’amic quan et confessa que s’està traient un pes de sobre; al gos amb la mirada més tendra del món, a la nena quan plora i no sap què té. Acaronar bé i sovint.

Muntar trobades de gent que saps que hi vol ser.

Procurar no cremar-me aquest estiu, en cap sentit.

Mirar més al cel que al mòbil.

Jugar amb jocs i sense.

Anar a la platja, a l’estiu també.

Abraçar.

Muntar joguines.

Beure vi, bo, a poc a poc.

Aconseguir quedar.

Veure i viure el teatre però només a l’escenari.

Relativitzar, llençar llast.

Dir la veritat però no a mitges.

Entrar al cine abans que comenci la pel·lícula, veure la publicitat com la prèvia al millor moment del dia.

Ensenyar a aplaudir.

Escoltar música pel carrer i caminar com en una pel·lícula.

Fer riure.

Llegir més i millor, també entre línies.

No mirar de convèncer.

Comprar menys menjar preparat i preparar més menjar.

Marxar quan en tingui ganes.

Estar a gust en silenci, gairebé tant com parlant amb els ulls.

Abraçar.

Rebre missatges d’aquells que t’alegren el dia, i que el dia sigui interminable.

Viure finals amb regust de començament.

Jugar a explicar el mateix acudit per enèsima vegada.

Aprofitar les abraçades per parlar a cau d’orella.

Despullar de sentit els malentesos.

Fer pessigolles a la meva filla per veure com riu i xiscla mentre mou el cosset, es recargola, tanca els ulls amb força i obre la boca ensenyant les dentetes arrenglerades.

Estàs somrient? Jo també.