Prou de laments i queixes. Recuperar el centre i els millors carrers de les nostres vides

Tornem-hi amb qüestions intangibles, impossibles de calibrar de manera empírica. Ai, l’autoestima dels tarragonins! Si les comarques porten unes setmanes difícils d’empassar-se per desgràcies prou conegudes i encara presents en la memòria, la gent de la capital continua queixosa amb arguments i percepcions que porten, perillosament, camí d’eternitzar-se. Prou sabem com som, de sensibilitat crítica i de vegades reconsagrada en el gust de remugar per sistema, malgrat que el sentiment actual generalitzat passi ja de taca d’oli. Massa temps arrossegant-t’ho. Pares l’orella amb qualsevol convilatà i aviat apareixerà en la conversa quan bruta està la ciutat i l’esment d’alguns carrers mig abandonats o en aparent declivi. Són com zones zero il·lustratives d’aquest rau-rau: el carrer de la Unió, la prolongació d’una Apodaca que fa caure l’ànima als peus o d’un carrer Reial que ha deixat la seva esplendor dècades enrere. Si sumem a les constatacions apuntades com a exemple la tristor que provoca la desaparició de comerços emblemàtics, un observador diria que estem per tombar-nos al divan del psiquiatre amb desig de guarir els símptomes de depressió.

Els carrers de la Unió, Apodaca o Reial han deixat la seva esplendor dècades enrere

Francament, tips de comprovar com abunda la demagògia i com la branden els nostres representants polítics, avançarem que no disposem personalment de fàcil solució, d’aquelles que solten els tertulians radiofònics capaços d’arreglar el món en quatre paraules.

No creiem que revertir la situació sigui bufar i fer ampolles, però tampoc cosa de llençar la tovallola. El cas és que, més d’hora que tard, algú se n’hauria de preocupar i posar fre a la davallada d’orgull tarragoní, a aquesta lenta decadència instal·lada com a corrent d’opinió majoritària sense que ningú posi fil a l’agulla i decideixi revertir-ho. Massa fàcil, la tendència en deixar-ho tot en mans dels nostres líders triats, regidors i gestors diversos, i traure la metralleta de les crítiques fent-los culpables de la degradació. No es tracta d’això. Ells, i no cal ser ingenu, deuen ser els primers interessats en posar remei i solució a problemes que resulten de domini públic. Però sols no troben la manera, resulta evident.

Revertir la situació no és bufar i fer ampolles, però tampoc cosa de llençar la tovallola

A qui correspongui, com s’encapçalen les cartes de reclamació sense clara identitat receptora, el cas és aturar aquesta lenta pèrdua d’afinitats, aquesta molèstia creixent sense cura que no semblem capaços de solucionar. No sé si implica reeditar aquella campanya d’èxit de la Barcelona preolímpica i convertir-la en un «Tarragona, posa’t guapa» o apel·lar a la col·laboració d’entesos en la matèria, que n’hi ha d’haver per força. O convocar allò tan volàtil de la «societat civil», tan nebulós de «l’associacionisme», tan poc clar com «les forces ciutadanes». El cas és sortir aviat de l’atzucac i arremangar-nos plegats, que la Rambla torni a gaudir dels comerços que ens enforteixen el sentit de pertinença, del pols viu que ara sembla esmorteït, del tremp que tant notem a faltar quan els tarragonins expressen la seva quotidianitat al que ens hem convertit en visitants esporàdics.

Superar el negativisme

Tot té remei en aquesta vida menys la mort i el pagament d’impostos, perdonin la broma. Per tant, prou d’expressar laments i queixes, de remugar sense dissimular. S’ha de trobar la manera de superar aquesta insuportable onada de negativisme. Anys enrere, potser massa per a la majoria de lectors, els tarragonins evitàvem el nucli antic, l’anomenada Part Alta, per pena de veure’n la degradació. Amb l’arribada de la democràcia, el barri va passar de mort a vida, protagonitzà una espectacular revifada que ens va omplir de joia i orgull. En justa correspondència, ara toca alleujar les penes que procura la contemplació d’un centre degradat, de certes artèries abans fonamentals i que avui ens fan caure l’ànima als peus.

Resulta tasca prioritària, cansats de queixes, afligits pel trist espectacle de veure en què s’han convertit els millors carrers de les nostres vides. Unitat d’acció ciutadana, pla de xoc i endavant amb convenciment. Ningú diu que serà fàcil, però segur que ja no es pot ajornar gaire més.

* Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.