Prou peatges! L’actual model de gestió de les autopistes toca a la seva fi

Les autopistes com a concepte van néixer com una necessitat dels estats de disposar al més aviat possible d’una xarxa de comunicacions per carretera adaptada al seu desenvolupament econòmic.

França va ser un dels primers països en adoptar el model de peatge recollit a la Llei del 18 d’abril del 1955. L’Estat encarrega a una concessionària la construcció, manteniment i explotació de la via, mitjançant el cobrament d’un peatge als seus usuaris. Un model que va inspirar el nostre tot i que amb algunes diferències importants.

A França el desenvolupament de les autopistes no va provocar l’abandonament de la xarxa secundària i malgrat la proliferació de rotondes i les més recents limitacions de velocitat, encara es pot realitzar un viatge llarg per les carreteres nacionals en un temps raonable. A més, a moltes grans ciutats, és possible circular gratuïtament en un radi d’uns trenta quilòmetres.

A casa nostra, la xarxa viària tradicional es mor d’obsolescència programada com les rentadores, creant encara més desigualtat entre les empreses i particulars que poden i les que no poden pagar el peatge. Amb l’actual nivell de salaris és inassumible la càrrega que suposa un desplaçament diari per feina entre Tarragona i Barcelona, per exemple. I millor que ningú no ens digui, doncs, vés en tren!, perquè es triga més que fa vint anys.

El territori porta més de dues dècades lluitant, fins al moment amb poca fortuna, per la supressió dels peatges a les autopistes. Aquesta reivindicació sempre ha acabat com si no res, desactivada pel poderós lobby empresarial que controla les concessionàries amb el concurs d’alguns dels polítics responsables, que històricament han trobat l’excusa perfecta en la manca de diners per afrontar el seu rescat o recuperar la seva gestió un cop exhaurida la concessió.

No obstant això, aquests anys de reivindicació van propiciar l’execució de projectes, com ara les variants de la carretera N-340 al seu pas per Tarragona, Altafulla, Torredembarra o Vilafranca del Penedès, fins aleshores aparcats als despatxos. Només la variant del tram de Tarragona va ser desdoblada en forma d’autovia i va entrar en servei al març del 2001.

Enrere van quedar moltes víctimes amb noms i cognoms com Ramón, Marcelino, Felipe, Francisco i Teresa. Les cinc persones que van morir l’1 de setembre del 1998 a conseqüència de la topada entre un camió i un autobús urbà de la línia 9 a l’altura de la Torre dels Escipions. També es va aconseguir la gratuïtat en alguns trams, com entre Altafulla i Tarragona a l’AP-7, i reduccions concretes per a residents i usuaris recurrents en altres trams.

Més recentment, el clam de les Terres de l’Ebre per l’allau de víctimes mortals al tram sud de la carretera N-340, ha forçat l’obligatorietat de circular per l’autopista de tots els camions de gran tonatge entre Peníscola i l’Hospitalet de l’Infant i al nord, entre Altafulla i Vilafranca del Penedès.
Ahir mateix, el Diari publicava que els transportistes calculen que es gasten entre 300 i 600 euros al mes en concepte de peatge per l’ús obligatori de l’autopista, i això sense comptar l’aportació de l’Estat en concepte de bonificacions. En definitiva es tracta de mesures parcials per fer més lenta l’agonia d’un model que toca a la seva fi. El ministre de Foment, José Luis Ábalos, ha anunciat que els peatges s’acabaran en complir les actuals concessions. Si res no ho impedeix el 31 de desembre del 2019, l’AP-7 entre Tarragona i Alacant serà gratuïta.

El debat sobre la futura gestió de les autopistes és obert. El model suís, la clàssica vignette amb un únic pagament anual obligatori per a tots els vehicles de 40 francs suïssos (uns 35,75 euros al canvi actual) sembla tenir més consens. Però el poderós lobby de les concessionàries ja va dient que la recaptació serà insuficient per garantir el seu manteniment.

Mentrestant, ja somio amb celebrar el Cap d’Any del 2019 amb un viatge a Alacant amb les barreres aixecades.

Francisco Fuentes va ser la primera veu de la primera emissió de Ser Tarragona. Des de fa una dècada és redactor del servei en castellà del canal europeu de televisió Euronews amb seu a Lió (França)