Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Psicodèlics

Bull la caldera patriòtica a la recerca de llistes que aconsegueixin una majoria el 27-S
Whatsapp

Segons el Deuteronomi, YHVH digué a Moshe que eren els d’Israel el seu «Poble Elegit». Fa almenys 3.300 anys de la cosa. Una declaració que ha donat històricament enormes dosis d’esperança i autoestima als fills de Sió. Molt útil per superar la seva llarga i trista història de víctimes de tota mena de persecucions i atrocitats. Saltem.

Al s. XIX, Marx, que era jueu i alemany, va crear un nom, proletariat, per designar una classe social que, segons ell , era l’elegida. La classe elegida esclafaria els seus opressors i que inevitablement protagonitzaria una revolució imparable que permetria convertir en un paradís el nostre planeta. La boutade també va donar grans dosis d’energia positiva a una naixent classe treballadora que estava realment fomuda en els anys de la naixent era industrial. Però la idea, dotada de vida pròpia com totes les idees potents, ha estat l’origen de molts maldecaps. I si bé ha col·laborat en la millora del treball i la vida de milions, ha ajudat a crear també unes tiranies immundes, amb molta sang a les mans. I encara no ha parat. Tornem a saltar.

Al s. XX, Hitler, que no era jueu ni pròpiament alemany, va formular la teoria de la raça elegida: els Aris, destinats a dominar el món mercès la seva superioritat. Imagino que també va donar bon rotllo a molts teutons deprimits per la humiliació de la desfeta en la Gran Guerra, però a costa de desencadenar l’hecatombe més gran, escruixidora i maligna de la humanitat.

El s. XXI ens ha aportat la tesi de l’‘Estat Independent Elegit’. Naturalment, aquest no és altre que Catalunya. La idea té més d’un pare, però que ha prosperat enormement gràcies a l’inveterat costum nacional de practicar l’autocomplaença, mirar-nos extasiats el melic i repetir-nos permanentment els uns als altres que som els més guapos i trempats del món.

A mesura que els terminis per arribar al nostre particular Nirvana Nacional de la Independència s’exhaureixen, bull imparablement la caldera patriòtica a la recerca de candidatures que aconsegueixin una majoria parlamentària el 27-S capaç d’aguantar metxa i anar estirant el procés fins allà on calgui. Mentre, l’OmniANCràcia, que mou els fils nacionals, va preparant les mega-ultra-sensacionals perfomances que han de donar inici a la campanya electoral l’11 de setembre. Però es configura un guirigall que farà discret el del tripartit, la recerca del más difícil todavía de presentar diverses candidatures per separat, però que no ho sembli. El President del post 3 per cent, una exreligiosa antivacunista i a més metge, com el pare fundador de la Nissaga i els incansables xicots de l’ERC competeixen, entre d’altres, per dur al seu destí una nau que tothom sap que duu aigua a la bodega i sap que les aigües que envolten Itaca són impossibles de travessar.

Una crisi econòmica tremenda, que semblava destinada a engolir Espanya sota un ajust econòmic d’escala ciclòpia, va obrir una finestra per a l’Independentisme el 2012. La finestra s’està tancant. Però se’n pot obrir una altra. Qui sap si el contagi del mal grec o els cop de cua del Gran Drac xinès ferit per un crac possible poden donar nova vida a un nou Independentisme viable mercès a una agudització maligna de la crisi. Però no es creïn falses expectatives els fidels d’un ‘procés’ potser finiquitat. El Neoindependentisme pot sorgir de la mà d’una l’aliança entre els de l’espardenya blanca al peu i els nous aires dels de la cua, la tablet, les senyores pixaneres i el domini de les tècniques del bussiness-show en prime-time televisiu.

Ja es parla de declara una República Independent Catalana.... però sense secessió d’Espanya. És a dir, meravellla de les meravelles, emfarfegar-nos d’independència de portes endins i seguir d’espanyol de portes en fora quan vinguin mal dades i calgui de debò.

La quadratura perfecta de qualsevol cercle imaginable: quatre dècades més de victimisme. Sepharat culpable de tots els mals però alhora, vida amb l’èxtasi permanent d e la plenitud catalanicana dins de casa. Pura psicodèlia? Doncs potser no.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También