Punt d'inflexió

La investidura de Carles Puigdemont com a 130è president de la Generalitat suposa un veritable punt d’inflexió en la política catalana. I és que no només suposa desbloquejar una situació enquistada, on determinats protagonistes estaven literalment ‘cremats’, sinó que implica passar d’una dinàmica política de baixa volada en què les persones passaven al davant dels projectes a una altra en què aquests recuperen tot el protagonisme i tornen al capdavant de l’escena po-lítica.

En aquesta nova etapa, de ben segur que el tarannà pactista del president Puigdemont ajudarà a bastir ponts amb la resta de formacions polítiques, un factor clau a partir d’ara en què, més que no pas un govern partidista, el que caldrà, sens dubte, és un govern de país, deslligat d’una dependència excessiva (o, si més no, tradicional) a unes sigles concretes. Un altre argument a favor de la figura del nou president és que trenca la identificació excessiva que fins ara tenia el ‘procés’ amb la figura del president Mas, la qual cosa si bé va permetre al seu moment atreure un segment de població en principi reticent a segons quines iniciatives, al final suposava un fre atesa la identificació d’Artur Mas amb les retallades pressupostàries de l’administració catalana.

Ara bé, al marge de la imatge del nou Govern i dels seus dirigents, aquest haurà de respondre a unes expectatives força grans i, sobretot, immediates, ja que el full de ruta de 18 mesos s’albira d’una gran intensitat per la complexitat de l’arquitectura institucional a reformar i/o bastir de bell nou.

És evident que hi haurà xoc de trens i que aquest serà contundent, però la sorpresa ha estat qui l’ha iniciat. Tot i que s’esperava que fossin les institucions catalanes les que iniciessin els actes simbòlics de desconnexió cap a les institucions polítiques espanyoles, ha estat la descortesia institucional de la Casa Reial envers la presidenta del Parlament qui ha encetat el joc, en un comportament que, tot i que correcte des del punt de vista legal, és molt poc encertat en termes d’oportunitat política. A partir d’ara, però, de ben segur que l’escenografia serà encara més matussera.

Diumenge es va començar a muntar un nou país. Resta per veure si s’acabarà de fer i n’esdevindrà un de normal, homologable a qualsevol altre, o si tot plegat quedarà només en un foc d’encenalls. Temps al temps.