Què és Podemos'

Molt fàcil de definir. És el fort enuig del poble espanyol. Potser el seu sinònim “emprenyats” serà més fàcil entendre’l per tots els lectors.

Com a principi, cal fer-nos la pregunta: és només un problema espanyol?. No, no ho és. Ho és de tot el sud d’Europa. Les retallades imposades per la Merkel, després d’uns anys de bonança, de prosperitat i, fins i tot, de desori financer han provocat la situació que, el poble baix i també la classe mitjana, malauradament viu en aquest moment. És un problema generalitzat a Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal i França.

I això és la llei del pèndul. És tan vell com la mateixa humanitat; la Bíblia, ja ens ho recorda, a l’Antic Testament, amb allò dels “set anys de vaques grasses i els set anys de vaques flaques”. En els segles passats, on la subsistència era la base primària de la família, les grans alteracions socials, arribaven per la guerra o les epidèmies, o principalment per les collites dolentes com a conseqüència de la manca de pluges, les glaçades o altres inclemències meteorològiques. Actualment, al nostre primer món, les provoca les convulsions econòmiques. Els continents estan globalitzats, connectats i relacionats a tots nivells. Les ràpides comunicacions han alleugerit els problemes de la fam. Els supermercats estan plens de qualsevol producte, s’hagi o no produït a la casa nostra. I la gent disposen del que necessiten si tenen com pagar-ho, i conseqüentment aquest problema ha desaparegut. Avui existeix la crisi perquè la societat ha crescut desmesuradament i sense un ordre preestablert. Les diferències socials cada cop s’han incrementat. S’incrementen els recursos econòmics en poques mans que cada dia son més rics i els pobres cada cop veuen disminuir les seves cobertures mínimes. I per concloure el problema nascut de l’economia, crec que les desmesures en el massa i en el poc ens ha portat a l’actual situació.

Des del cel, quan l’avió sobrevola Atenes, hom veu una piscina al costat de cada xalet i immediatament t’adones de la brillantor d’un moment que es va viure en temps ben recents on la ficció va sobrepassar la realitat. Com també els blocs de pisos que a qualsevol ciutat espanyola veiem créixer com a bolets i avui estan inacabats i amb les hipoteques per pagar als bancs. O les ajudes que rebien, per diferents conceptes, les classes socials més desafavorides franceses, que Miquel Valls està reduint per equilibrar el pressupost.

La segona pregunta recau sobre Espanya. Per què ha emergit tan fortament a l’Estat Espanyol?. Les raons de base coincideixen, les d’aquí i les d’allà, però agreujades per la corrupció generalitzada i el cinisme que ha estat tractada, aquest i altres temes, pel govern del president Rajoy. La corrupció afecta tota la societat espanyola i estesa entre aquells que han gaudit del poder durant anys, sigui a la política, a la banca, a les grans empreses i, fins i tot, en el poble baix no pagant les factures amb l’IVA corresponent. Però sobretot per la indiferència tractada pel PP i els alts càrrecs del seu partit, que han estat caçats amb la ma a la massa i, malgrat tot, avancen en el seu projecte com si mai haguessin trencat un plat.

La manca de treball, els acomiadaments massius d’empreses, els desnonaments, aquells que no tenen el més imprescindible per viure, les desigualtats entre els rics i els pobres que augmenten constantment, aquells que dirigint empreses com caixes o grans empreses s’atorguen sous milionaris, quan alguns jutges i fiscals aparenten sotmetre ’s a les ordres dels que manen, quan els que han robat no tornen els diners, quan s’han enganyat centenars de famílies de la tercera edat venent-los preferents o accions de bancs en fallida, quan es fan retallades en serveis socials i es tanquen hospitals i es desatenen els desfavorits del tercer sector, i a la vegada es segueixen construint línies d’AVE, que mai es podran amortitzar.

Això, tot plegat, és l’arma que Podemos juga contra el poder constituït. La seva cançó resulta fàcil i comprensible quan es troba al davant amb la parlamenta ufanosa i grandiloqüent de les millores econòmiques que potser arriben per les grans empreses però que no per la gent del carrer. L’atur continua, els sous s’abaixen i els menjadors socials cada cop estan més sol·licitats i això és el que a la gent els preocupa.

No cal ser endevinaire per veure que el missatge de Pablo Iglesias atreu. Diu coses que sonen bé, davant del cinisme i els enganys polítics i els derivats de la política. I molta gent no té feina, son milers les famílies desnonades i autònoms atrapats per manca de crèdits que necessiten per atendre els seus negocis... La gent està emprenyada i sona bé el que exposa, sigui o no factible. Altra cosa és saber si realment la gent hi confiarà davant algunes propostes programades més pròpies del tercer món que del nostre. L’escletxa queda oberta i els dubtes resten enlaire. Com no sóc endevinaire si puc afirmar que queden dotze mesos per rectificar, abans de les eleccions generals. Tant el PP com el PSOE, plegats tenen molta feina a fer si volen redreçar la situació; sobretot el PP que disposa del govern. I deixar de pensar que l’important és guanyar o perdre les eleccions. L’essencial, al marge dels resultats electorals, és que la societat espanyola apreciï les millores significatives, no les corresponents a la macroeconomia sinó la del poble baix. El més important és la gent i el seu benestar, i servar o no els seients dels polítics no és transcendental, malgrat que alguns creguin que els disposin en propietat.