Què farem després de l'atemptat

Ja han passat quatre dies des del brutal atemptat perpetrat a París. Quatre dies que s’han saldat amb 20 morts, tres terroristes i disset innocents que han pagat amb la seva vida la intolerància d’un petit grup de fanàtics. Cal recordar els ferits encara hospitalitzats i tota la societat que s’ha vist sacsejada per uns fets sense precedents i totalment condemnables.

Com canviarà la nostra vida després d’això? Aquest atemptat ens ha visualitzat que aquestes cèl·lules jihadistes les podem tenir més a prop del que pensàvem. Potser alguns ho aprofitaran per atiar l’odi contra la gent immigrant o contra els musulmans. Greu error si tenim en compte que entre els assassinats també hi havia un policia musulmà i els terroristes eren de nacionalitat francesa.

El que sembla clar és que les mesures de seguretat augmentaran i els controls a aeroports, estacions de trens i fronteres es faran molt més presents amb l’enrenou que això suposa. Qui no recorda la trista imatge de senyores i senyors d’avançada edat creuant un control descalços perquè la normativa aeroportuària ho exigeix? Probablement també serem més espiats en els nostres correus electrònics i dispositius mòbils, i tot perquè això ens farà viure més segurs.

Em segueixo preguntant, i a més de viure més controlats, què més podem fer? La meva recepta és educar, integrar i posar-nos en la pell de l’altre. Entre altres coses, també podem renunciar a cert humor que pot ser entès com un insult per part de la nostra societat. De vegades, les persones podem renunciar a coses legítimes però que vistes per l’altre es poden considerar agressions o insults, tot i que des del nostre punt de vista no ho siguin.

He sentit que el ministre d’assumptes exteriors marroquí pensa assistir a la manifestació de diumenge però ha demanat que no hi hagin caricatures de Mahoma.

Em sembla raonable. ¿Tan difícil és entendre que aquestes caricatures que a nosaltres ens poden fer riure a altres els suposi un insult? ¿Tan difícil és renunciar a una certa llibertat d’expressió per tal de facilitar la convivència entre totes les persones? ¿No podríem ser nosaltres una mica més tolerants i no només esperar que els altres entenguin el nostre concepte de tolerància?