Què farem el dilluns després de la pandèmia?

El nostre model de convivència quedarà qüestionat per molts temes, però una de les qüestions més greus que estem vivint, és la manca de respecte a la legislació vigent en matèria de prevenció de riscos per la salut dels ciutadans i dels professionals sanitaris i socials

18 mayo 2020 06:50 | Actualizado a 19 mayo 2020 11:40
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Un cop trobats els tractaments i la vacuna serà quan caldrà conviure amb els virus Covid-19, o altres que en vindran, d’una manera o altra, i moltes seran les coses que caldrà revisar per tal que els sistemes sanitaris i socials puguin fer front a noves epidèmies. El nostre model de convivència quedarà qüestionat per molts temes, però una de les qüestions més greus que estem vivint, és la manca de respecte a la legislació vigent en matèria de prevenció de riscos per la salut dels ciutadans i dels professionals sanitaris i socials. Tal vegada tenim massa normes?

Hi ha dos àmbits on es fa palès que l’incompliment de la normativa vigent ha estat la causa de moltes desgràcies. El primer ha estat, la poca protecció de què han gaudit els professionals de la salut, 20% dels contagiats. I el segon àmbit és l’excessiva fragilitat del sistema de protecció social, esgarrifoses les dades de mortalitat pel virus en residències, 65% del total.

Pel que fa al primer àmbit, els professionals sanitaris no han disposat, fins ben entrada la pandèmia, dels equips de protecció –EPIs– necessaris per protegir-se del virus. Els governs i els gestors dels hospitals havien de tenir-los a punt abans de declarar-se la pandèmia. Ja en 2003 quan es va declarar el risc d’epidèmia per la SARS, que també viatjà des de la Xina, es van definir per les autoritats sanitàries com havien de ser els –EPIs–, els circuits de mobilitat pels malalts sospitosos de tenir la malaltia i dels professionals que els tractaven, i com havien de ser els aïllaments a Urgències i Hospitalització, en cas d’epidèmies de virus molt contagiosos, i els estocs de seguretat de material sanitari de protecció necessaris. I aquesta no va ser l’única alarma, el 2009 vam tenir la Grip Aviar, i el 2014 vam estar molt angoixats per l’Ebola.

Com hem d’entendre que ara els governs, i els gestors dels centres no ho hagin pogut aplicar de forma immediata, les mesures necessàries, si ja sabien què fer? Com pot ser que no es disposin dels EPIs necessaris? Per què no s’ha respectat la Llei de protecció de riscos laborals del 1995? Què ha passat en la feina de prevenció per malalties professionals?, i pels sanitaris la Covid-19 ho és, si d’acord amb la Llei de la Seguretat Social (art 68 ap. 3c) les Mútues d’Accidents Laborals i Malalties Professionals –MATEPSS–, han de desenvolupar activitats preventives i promoure la investigació, innovació i desenvolupament en el marc de les malalties professionals. Les lleis es fan per complir els seus mandats. I si no és possible fer-ho, una de dos, o s’han de derogar per estar mal fetes, o els poders públics les han de fer complir.

Ens cal preguntar, per què durant aquests anys, els gestors no han rebut cap instrucció de l’autoritat sanitària, per tal que els hospitals apliquessin els requisits establerts per la SARS el 2003? Si des del 15 de gener d’enguany, ja es parlava en moltes publicacions científiques i tècniques, de la virulència i capacitat de contagi de la Covid-19. Però la legislació econòmica sí que s’ha complert, la Llei de contractes de l’Estat, pel que fa a les compres de material sanitari i fàrmacs només ha servit, per incrementar la burocràcia a les institucions sanitàries i per acabar amb la indústria de material sanitari de l’Estat, que ara caldrà reconstruir. Paradoxes de la globalització. Hem convertit a la Xina en la fàbrica del món, i ara ens envia material defectuós.

I hem d’insistir en el fet que, La Llei de Protecció de Riscos laborals i la Llei de la Seguretat Social són clares, hi ha uns requeriments per protegir els treballadors, que les institucions no poden obviar argumentant falta de pressupost, i les MATEPSS també en tenen responsabilitats amb l’incompliment. A més, juntament amb el Mutualisme Administratiu Públic (MUFACE, MUGEJU, ISFAS) són de les poques entitats de finançament públic de salut, que han vist incrementar el seu pressupost els últims anys. Curiós, no?

I el segon àmbit d’incompliments de les normes, s’emmarca a les residències de gent gran. Els governs van contractar mitjançant concurs públic a moltes entitats amb ànim de lucre, que han fet de l’explotació de les residències un cas flagrant de mala gestió dels recursos humans i també materials. Els contractes per la gestió de les residències, se subhasten pels governs, buscant el preu més baix entre els possibles gestors, i amb els preus en què es contracten, i si es pretén l’obtenció de lucre, no es pot ni pagar bé als professionals, ni complir amb la normativa de riscos laborals i de seguretat social dels treballadors, i així ens va.

Aquestes últimes setmanes els governs han vist que cal incorporar les residències a les disciplines de salut. És quan s’han de pensar algunes qüestions que penso caldria tenir en compte, per evitar mals majors:

La primera que la majoria de gent ingressada en residències, té malalties cròniques i és pluripatològica, i els metges d’atenció primària, visiten a les residències com si fessin un domicili, i els hi manquen molts recursos per atendre millor els interns; la seva història clínica no es pot consultar de forma telemàtica des de les residències, no els visiten geriatres si no són del PADES, i la derivació dels usuaris a les consultes i urgències hospitalàries és massa freqüent.

La segona qüestió fa referència a les instal·lacions i habitacions, la gent gran necessita intimitat i respecte, sobretot en cas d’emmalaltir. Les residències haurien de tenir equipaments similars a les dels centres sociosanitaris de llarga estada, per poder atendre els residents en les millors condicions quan emmalalteixen i evitant en la mesura del possible el seu trasllat als hospitals.

I la tercera qüestió, és la poca dotació pressupostària que els governs hi destinen i que fa que les residències tinguin moltes mancances estructurals, i els professionals que hi treballen estiguin en la seva major part a precari en temes salarials i de seguretat.

Totes aquestes qüestions són sobradament conegudes pels governs i pels gestors. Solucionar-ho està a les seves mans. Les lleis hi són, el que cal és dotar de més recursos al sistema de protecció social i sanitari, i pel que fa a les Mútues d’Accidents Laborals i Malalties Professionals, fer que contribueixin amb més suport a la prevenció de la salut dels professionals sanitaris i socials.

Dilluns després de la pandèmia hi ha moltes coses a fer, i cal fer-les millor per evitar mals majors.

*Josep Maria Sabaté va ser director del Servei Català de la Salut del 2006 al 2010 i anteriorment director dels Serveis Territorials de Salut (del 2003 al 2006). En l’actualitat és directiu de l’Hospital Sant Joan.

Comentarios
Multimedia Diari